La trobada va resultar definitivament motivant. Només arribar ja se’ns esperava, ja ningú jugava, allà es trobaven aquelles 11 ànimes ordenadament assegudes en fila, amb la mirada fixa sobre nosaltres com esperant un acte de revista. Posteriorment, quan es va servir berenar, la situació va començar a distendre’s com per la màgia de la naturalitat.
Potser van quedar molts canvis d’impressions pendents, entre els nens, els tutors i nosaltres (amb la col•laboració imprescindible d’un traductor), ja que la tarda d’aquell dilluns de juliol, no passava, volava.
Es van expressar dubtes, anhels i idees, moltes d’elles significatives i sorprenents. Per exemple, una de les nenes, la més decidida, va obrir foc preguntant: perquè veniu a visitar la nostra regió, si només existeix guerra i destrucció? D’altra banda, un company brigadista, va continuar: algú de vosaltres teniu algun amic israelià? La resposta va ser unànime, -precedida per cares de sorpresa i estupor davant la pregunta- , va ser un: no! decidit i commovedor. Crec sincerament que els qui marxem el proper dia 1 d’agost als territoris ocupats de Cisjordània, però també aquells qui no ho fan ni ho faràn mai, hauríem de dedicar varies estones a pensar molt sobre aquestes qüestions.
L’experiència de trobar-nos amb ells va ser molt enriquidora. Qui no quedaria emocionat, d’altra banda, davant 11 ànimes de cor lliure i endurit per les bales; de mirada desperta i despresa de tota innocència, interrompuda aquesta a crits de soldat; i amb un passaport apàtrida?
Pere Pérez
