Dia 9: Issawiya i addameer

 A Aquest matí  només van 6 persones a l’obra, doncs el sostre ja està col·locat i la nostra missió és principalment apartar la runa acumulada del que serà el pati i ajudar a enguixar les parets interiors. Els altres 6 del grup es queden al Hostel a fer “feina d’oficina”.

L’ambient ha sigut molt relaxat, la major part del temps l’hem passat dintre a casa refugiant-nos del sol. Els dos treballadors que hi havia tenien moltes ganes de fer bromes, ja fa dies que compartim matins i ja hi ha més confiança, llàstima de la barrera idiomàtica! Els dies anteriors els hem passat fent de manobres, avui ens han fet provar d’enguixar, arrebossar, fer els acabats, de totes maneres cal dir que les que rebien més atenció eren les noies del grup.

També hem pogut veure com passaven els tubs dels desaigües, tot va prenent forma, és increïble tenint en compte que fa 7 dies això era un solar!

A les 11 ens hem trobat tots i hem anat a donar una volta pel barri d’Issawiya, que és on estem construint la casa. Ens ha fet de guia el Mujtar del barri, que és el líder i representant tradicional de totes les famílies d’Issawiya. Ens ensenya un solar molt gran i ens explica que van dissenyar un pla urbanístic que l’ajuntament d’Israel va refusar. El barri té una superfície de 40.000 durums, hi viuen 14.000 persones repartides en 2.500 cases construïdes i 4 escoles, 2 per noies i 2 per nois. No hi ha institut i això és un problema, sobretot per les noies ens diu, per continuar estudiant s’ha d’anar a un altre barri i molts pares no deixen que les seves filles de 12 -13 anys vagin soles tant lluny. L’ajuntament tampoc dóna suficients llicències d’obres perquè es puguin construir noves cases en aquesta població creixent, més aviat al contrari, 120 cases del barri tenen una ordre de demolició.

El Mujtar ens explica sobre el terreny com ha canviat el barri al llarg del temps, canvis que ens diu, són part de l’estratègia d’Israel d’anar colonitzant pacientment terres palestines. La principal activitat econòmica dels seus habitants era l’agricultura fins que fa poc Israel va construir una carretera que connecta Jerusalem amb una colònia i que divideix el barri en 2, a una banda queda el nucli urbanitzat i a l’altra les terres de conreu, on han construït també una base militar amb vistes a Issawiya. Al peu de la carretera hi creix un mur de 8 metres que impedeix als habitants del barri treballar les seves pròpies terres de conreu.

Un cop aixecat el mur, tant sols queda un cantó pel que el barri pot seguir creixent, aquest és el solar que ens ensenyava al principi del tour, on s’ha desestimat el projecte que van presentar i on es veu que l’ajuntament té el projecte de fer un parc molt gran (per tal d’anar ocupant terreny d’Issawiya), 50 cases tenen ordre de demolició amb aquest pretext.

Aquí l’organització familiar és molt diferent a la nostra, les famílies són molt extenses, a la seva són 500 membres que comparteixen un cognom comú. D’acord amb la seva tradició una dona al casar-se adopta el cognom de l’home i passa a formar part de la família del marit. Antigament els enllaços matrimonials es contreien preferentment entre persones de la mateixa família, el Mujtar ens diu però que des de fa 50 anys això ha anat canviant i ara molt freqüentment les parelles són de dues famílies diferents.

Anem fa fer una volta pel barri amb l’autobús, el conductor que fa dies que coneixem és d’aquí, ens fa notar que no hi ha ni un parc, ni una plaça, ni una font, un panorama diferent del que estem acostumats. Des de dalt d’un turó podem confirmar el que ens explicava el Mujtar, la carretera divideixen el barri i a més a més el separen d’un altre barri palestí, deixant-lo completament aïllat.

Dinem al Hostel i tenim una estoneta de descans, a 2/4 de 5 ve en Murad Jadallah, un representant de l’associació ADDAMEER (www.addameer.org), una associació que neix el 1991 per donar suport i vetllar pel compliment dels drets humans dels presos palestins. Jadallah ens explica que actualment es dediquen a oferir-los assessorament legal i a fer difusió de la seva causa. Observem en els tríptics que ens reparteix que aquesta associació compta amb la col·laboració del les Nacions Unides i del “Ministerio de Asuntos Exteriores y cooperación” espanyol.

Murad ens explica que 800.000 palestins han estat arrestats des del 1967 i que la seva feina s’ha multiplicat des de la Segona Intifada (2000-2005) ja que hi va haver molts més arrestos. Actualment hi ha 2.000 presoners palestins a les presons israelianes, molts d’ells sense cap càrrec i és que la llei israeliana ofereix un diferent tracte als palestins que als israelians, els primers poden estar en règim d’aïllament durant 3 mesos (sense dret a advocat ni donar notícies a la família), mentre que els segons com a màxim hi estaran 14 dies.

Si ets considerat “presoner de seguretat” no tens cap dret, ni llegir, ni comunicar-se, ni rebre visites... alguns s’han passat anys aïllats sense ni tan sols saber quan és de dia o de nit, i molts acaben amb problemes mentals.

Una altra cosa que ens va impactar molt és que cada any 700 nens són arrestats per la policia israeliana, ell mateix va ser arrestat per primer cop als 13 anys i el van condemnar a un any d’arrest domiciliari. Ens diu a al barri de Silwan (el que vam anar a visitar el 2n dia) no hi ha cap nen que no hagin arrestat mai i que molts presos, independentment de si són o no menors, són torturats tan física com psíquicament. Per altra banda i només en el cas dels palestins, no es té en compte la data en la que s’ha comés la falta sinó la data en que la persona és jutjada. Si a un nen de 13 anys l’arresten per tirar una pedra i el judici és dos anys més tard quan ja en té 15 la condemna que haurà de complir pot ser el doble!

Tot plegat ens ha donat molt a pensar i durant el sopar hem estat més atents al debat que s’ha generat que al menjar, per molts de nosaltres aquest tema és completament desconegut i ens ha xocat, el context aquí és completament diferent al que estem tan acostumats i acomodats.  Sigui com sigui trobades com aquestes no deixen de ser molt estimulants i reforcen les ganes de seguir aprenent sobre aquest conflicte tant complex.