La
Ciudad de los Gatos se despierta tras una noche agitada de viento y maullidos.
Delante de nosotros, la promesa de un día intenso…
¿Qué
es un refugiado? Una extensa llanura polvorienta, donde las tiendas se agitan
por el viento del desierto…ésa es la imagen que muchos de nosotros tenemos
sobre un campo de refugiados. Pero al hablar con Hamsa, del IBDAA Cultural
Center, o con representantes de BADIL, la realidad se presenta bien distinta…y
más dura de lo que se pueda imaginar.
Lo
que en principio eran pequeñas viviendas autoconstruidas, hoy es un barrio que
alberga 12.000 almas en los alrededores de Bethlehem…En el campo de Dhesheh, el
toque de queda y la impunidad de la policía israelí eran lo común, el ahogo de
vivir en una cárcel… eso nos recuerda lo duro de la condición de ser refugiado:
la sensación de no pertenecer a ninguna parte, de que nadie se acuerde de ti,
cuando tus únicas demandas son tan necesarias como el respirar: tener el
derecho a reconocerte como persona, a volver a la tierra de tus ancestros.
A
pesar de haber vivido hechos terribles que reconoce no poder olvidar, una luz
brilla en los ojos de Hamsa: se siente orgulloso del sentimiento que sus
abuelos le inculcaron, el ser “víctimas de la esperanza”, una idea que pese a
triste, merece la pena conservar como agua de gota en el desierto: la confianza
en las personas, en sus propios vecinos en este cautiverio colectivo, para
continuar la lucha por una solución pacífica y poder, algún día, regresar a sus
casas.
Esa
misma confianza en las personas es la que transmite el hablar pausado de
Mohammed, del movimiento 15M. Personas que a pesar de tener diferentes
ideologías políticas, se han unido para reivindicar la unidad de los palestinos
bajo la ocupación, para trabajar mano a mano con la gente, para educar con el
pensamiento, pues son conscientes de la importancia que unos lazos fuertes en el
seno de la comunidad pueden conseguir en la lucha política.
Esa
delicada y complicada relación entre Religión, Ideología y Política es de lo
que nos habla Ahmed, representante del AIC y especialista en Derechos Humanos y
Derecho Internacional… Con el paso de los días, las peculiaridades de la
cultura musulmana se nos van revelando como profundamente complejas. La manipulación
que de la religión pueden hacer los partidos políticos, las profundas
diferencias religiosas entre países con diferentes bagajes culturales e
históricos pueden dar una perspectiva distinta de los verdaderos lazos que unen
el mundo árabe.
Cae
el silencio sobre la Ciudad Vieja, y en esta tierra de sangre y fe, sucumbo a
la deidad más antigua de todas. Morfeo me reclama, y sólo resta una cosa:
comenzar a soñar.
A Aquest matínomés van 6 persones a l’obra, doncs el sostre ja està col·locat i la
nostra missió és principalment apartar la runa acumulada del que serà el pati i
ajudar a enguixar les parets interiors. Els altres 6 del grup es queden al
Hostel a fer “feina d’oficina”.
L’ambient ha sigut molt relaxat, la major part del temps l’hem passat dintre a
casa refugiant-nos del sol. Els dos treballadors que hi havia tenien moltes
ganes de fer bromes, ja fa dies que compartim matins i ja hi ha més confiança,
llàstima de la barrera idiomàtica! Els dies anteriors els hem passat fent de
manobres, avui ens han fet provar d’enguixar, arrebossar, fer els acabats, de
totes maneres cal dir que les que rebien més atenció eren les noies del grup.
També hem pogut veure com
passaven els tubs dels desaigües, tot va prenent forma, és increïble tenint en
compte que fa 7 dies això era un solar!
A les 11 ens hem trobat tots i
hem anat a donar una volta pel barri d’Issawiya, que és on estem construint la
casa. Ens ha fet de guia el Mujtar del barri, que és el líder i representant
tradicional de totes les famílies d’Issawiya. Ens ensenya un solar molt gran i
ens explica que van dissenyar un pla urbanístic que l’ajuntament d’Israel va
refusar. El barri té una superfície de 40.000 durums, hi viuen 14.000 persones
repartides en 2.500 cases construïdes i 4 escoles, 2 per noies i 2 per nois. No
hi ha institut i això és un problema, sobretot per les noies ens diu, per
continuar estudiant s’ha d’anar a un altre barri i molts pares no deixen que
les seves filles de 12 -13 anys vagin soles tant lluny. L’ajuntament tampoc
dóna suficients llicències d’obres perquè es puguin construir noves cases en
aquesta població creixent, més aviat al contrari, 120 cases del barri tenen una
ordre de demolició.
El Mujtar ens explica sobre el
terreny com ha canviat el barri al llarg del temps, canvis que ens diu, són
part de l’estratègia d’Israel d’anar colonitzant pacientment terres palestines.
La principal activitat econòmica dels seus habitants era l’agricultura fins que
fa poc Israel va construir una carretera que connecta Jerusalem amb una colònia
i que divideix el barri en 2, a una banda queda el nucli urbanitzat i a l’altra
les terres de conreu, on han construït també una base militar amb vistes a Issawiya.
Al peu de la carretera hi creix un mur de 8 metres que impedeix als habitants
del barri treballar les seves pròpies terres de conreu.
Un cop aixecat el mur, tant sols
queda un cantó pel que el barri pot seguir creixent, aquest és el solar que ens
ensenyava al principi del tour, on s’ha desestimat el projecte que van
presentar i on es veu que l’ajuntament té el projecte de fer un parc molt gran
(per tal d’anar ocupant terreny d’Issawiya), 50 cases tenen ordre de demolició
amb aquest pretext.
Aquí l’organització familiar és
molt diferent a la nostra, les famílies són molt extenses, a la seva són 500
membres que comparteixen un cognom comú. D’acord amb la seva tradició una dona
al casar-se adopta el cognom de l’home i passa a formar part de la família del
marit. Antigament els enllaços matrimonials es contreien preferentment entre
persones de la mateixa família, el Mujtar ens diu però que des de fa 50 anys
això ha anat canviant i ara molt freqüentment les parelles són de dues famílies
diferents.
Anem fa fer una volta pel barri
amb l’autobús, el conductor que fa dies que coneixem és d’aquí, ens fa notar
que no hi ha ni un parc, ni una plaça, ni una font, un panorama diferent del
que estem acostumats. Des de dalt d’un turó podem confirmar el que ens
explicava el Mujtar, la carretera divideixen el barri i a més a més el separen
d’un altre barri palestí, deixant-lo completament aïllat.
Dinem al Hostel i tenim una
estoneta de descans, a 2/4 de 5 ve en Murad Jadallah, un representant de
l’associació ADDAMEER (www.addameer.org),
una associació que neix el 1991 per donar suport i vetllar pel compliment dels
drets humans dels presos palestins. Jadallah ens explica que actualment es
dediquen a oferir-los assessorament legal i a fer difusió de la seva causa.
Observem en els tríptics que ens reparteix que aquesta associació compta amb la
col·laboració del les Nacions Unides i del “Ministerio de Asuntos Exteriores y
cooperación” espanyol.
Murad ens explica que 800.000
palestins han estat arrestats des del 1967 i que la seva feina s’ha multiplicat
des de la Segona Intifada (2000-2005) ja que hi va haver molts més arrestos.
Actualment hi ha 2.000 presoners palestins a les presons israelianes, molts
d’ells sense cap càrrec i és que la llei israeliana ofereix un diferent tracte
als palestins que als israelians, els primers poden estar en règim d’aïllament
durant 3 mesos (sense dret a advocat ni donar notícies a la família), mentre
que els segons com a màxim hi estaran 14 dies.
Si ets considerat “presoner de
seguretat” no tens cap dret, ni llegir, ni comunicar-se, ni rebre visites...
alguns s’han passat anys aïllats sense ni tan sols saber quan és de dia o de
nit, i molts acaben amb problemes mentals.
Una altra cosa que ens va
impactar molt és que cada any 700 nens són arrestats per la policia israeliana,
ell mateix va ser arrestat per primer cop als 13 anys i el van condemnar a un
any d’arrest domiciliari. Ens diu a al barri de Silwan (el que vam anar a
visitar el 2n dia) no hi ha cap nen que no hagin arrestat mai i que molts
presos, independentment de si són o no menors, són torturats tan física com
psíquicament. Per altra banda i només en el cas dels palestins, no es té en
compte la data en la que s’ha comés la falta sinó la data en que la persona és
jutjada. Si a un nen de 13 anys l’arresten per tirar una pedra i el judici és
dos anys més tard quan ja en té 15 la condemna que haurà de complir pot ser el
doble!
Tot plegat ens ha donat molt a
pensar i durant el sopar hem estat més atents al debat que s’ha generat que al
menjar, per molts de nosaltres aquest tema és completament desconegut i ens ha
xocat, el context aquí és completament diferent al que estem tan acostumats i
acomodats.Sigui com sigui trobades com
aquestes no deixen de ser molt estimulants i reforcen les ganes de seguir
aprenent sobre aquest conflicte tant complex.
Ja
han transcorreguts 8 dies des de que varem partir de les nostres terres
catalanes i espanyoles, i contra tot pronòstic no hi hagut cap baixa. Les
experiències fins el moment són molt constructives i realment molt colpidores.
Els nouvinguts d’aquest any, tot i haver llegit molt sobre el conflicte, no vam
tenir una idea sobre la situació real fins que no ho van veure. I els
repetidors tenen l’oportunitat de matisar amb més profunditat l’arrel del
conflicte.
Són les 6 del matí, quan alguns motivats és
comencen a llevar, mentre molts altres com jo mateix intentem aprofitar cada
segon extra que tenim per poder estar els llits que a part, de ser un sistema
de biodiversitat on crec que existeixen insectes que ni els biòlegs han
descobert, són especialment còmodes (sarcasme).
Un
cop ens llevem i fem totes les tasques matineres, anem en direcció a l’obra on
tenim una grata sorpresa. Mentre estàvem aixecant maons i fent ciment, van
venir tres periodistes de l’agencia EFE, i els diaris Público i el Periódico.
S’ha d’agrair l’hospitalitat i l’interès mostrat. Ens van fer varies preguntes,
i diverses fotos. Un cop acabat, continuarem amb la nostra tasca principal en
aquesta expedició, la reconstrucció de la casa de Atia.
Havent
dinat, decidim per tal de fer baixar el
pollastre amb patates, anar a fer un passeig per un dels barris més acollidors
de Jerusalem. Mea Sharim, que resulta que és com el Bronx a Jerusalem. Caminant
per allà amb les nostres camarades tapades perquè tenien fred el cap,
descobrim que hem viatjat en el temps
fins el segle XIX, on la gent sinó fos per certs electrodomèstics ho semblaria.
Continuant amb la nostra passejada, ens trobem un ortodox juntament amb 7 nens
molts simpàtics, que com la tradició ancestral dels paletes espanyols de tirar
piropos, decideixen insultar a les nostres damisel·les dient-les noies de roba
lleugera i escopint. Realment tot molt agradable.
Un
cop tornem el segle XXI, ens trobem amb una antiga companyera, la Chaska mentre
esperem el autobús per tal d’anar a la pròxima activitat en la que esperem que
ens rebin amb més amabilitat que Mea Sharim. Desprès d’un trajecte mogut,
perquè sembla que regalin els carnets d’autobús, arribem al barri de Katamonin,
on ens trobem amb la Mariana, que pertany a l’associació de Hama’abare.
Ens
expliquen la seva activitat sobre l’ocupació d’espais públics buits a Jerusalem i ens expliquen la seva ajuda amb la gent que
són desnonats. Desprès d’una xerrada molt interessant, agafem el bus i anem
direcció l’hostal. Desprès d’un dia molt interessant i alhora cansat, i mentre
sóc l’últim camarada despert per tal d’escriure
aquest bloc, penso amb una frase que crec que definiria molt bé, el que fem
nosaltres i molta gent d’aquí:
“
Quan una llei és injusta, és el teu deure saltar-te-la” Gandhi.
Nuestro domingo empieza como un lunes normal en España. El viernes, día sagrado para los árabes, el sábado para los judíos, el domingo para la minoría cristiana y muchos cooperantes que trabajan según el horario de sus ONG europeas.
Llegamos a la obra a las 7.30 y la casa tiene ahora una forma muy definida. Los obreros han trabajado el sábado y han logrado acabar todas las paredes y los huecos para las ventanas ya estén en su sitio.
Hoy trabajamos más en contacto con los obreros y nos ha dado tiempo para interactuar más con los obreros: Ibrahim, uno de los nuevos, nos invita a su boda en Hebron para el jueves que viene y los hijos de Atia, Dia y Mohammed pasan el día en la obra
La tarde esta reservada para encontrarnos con Jeff Halper, antropólogo y director de ICAHD, organización israelí que lucha contra la demolición de casas palestinas. El tema de la charla es el Sionismo, las razones que llevan los Judíos a identificarse como grupo nacional, o por lo menos como población a la que pertenece una tierra muy concreta, un territorio. De hecho el termino Judío viene de Judea, la tierra que este grupo habita hasta el 586 AC, año de la conquista de esa tierra por parte los babilonios y la dispersión de todos los ‘Judios’ por Babilonia. La ‘Babylonian captivity’ durará cincuenta años hasta que Ciro el Grande , después de ganar la guerra contra los Babilonios, permitiera a los Judios volver a su tierra, aunque la mayoría no quiso volver. Este momento representa una etapa fundamental de separación entre los que se consideran Judíos ‘nacionales’ y Judíos ‘de la diáspora’ cuya identidad no esta relacionada a un territorio concreto si no a una etnicidad común. Los últimos se definen entonces como ‘judíos’ babilonios. El tema todavía es mucho más complejo de lo que parece y Jeff nos lo explica comparándolo con el caso del pueblo gitano. Así como los Judíos de Babilonia siguen sintiendo un sentimiento nacional, el pueblo gitano es el único grupo cuya identidad constituye una nación dentro de otra nación, con la diferencia que en este caso no hay ninguna reclamación territorial.
Tras la revolución francesa y la creación de los estados/nación modernos, los pueblos europeos abrazan el nacionalismo (una nación, un estado) y el judaísmo no es una excepción (sionismo). Pero si el nacionalismo de la europa occidental se basó en la ciudadanía, el de la europa oriental, lugar de procedencia de la mayoría de judíos, se basó en la etnia. La situación actual es el producto de lo que Jeff llama nacionalismo ‘tribal’ que viene de los Judíos de Europa del Este donde por ejemplo Rusia pertenece a los rusos y un judío nunca podrá llegar a ser ruso. Este concepto de ‘etnocracia’ es lo que caracteriza Israel y no contempla el concepto de estado que pertenece a todos sus ciudadanos.
Esta claro como Israel tiene que reconsiderar este asunto como hizo Alemania, que se convirtió en un pais multicultural o Suráfrica en uno multiracial. El problema más grande es que casi todos los Judíos de Israel quieren que su estado sea judío y se justifican afirmando que, a pesar de haber intentado integrarse en los distintos países de los que procedían, el multiculturalismo se convirtió al final en el holocausto y lo que se merecen ahora es la total autodeterminación como pueblo judío en un estado propio.
Las preguntas llevan el discurso a las posibles soluciones, las de uno o dos estados. Jeff en realidad excluye ambas y propones una modelo transnacional de unión económica que coincida con el antiguo Bilas ash-Sham (Greater Syria). Una federación económica permitiría superar el obstáculo de los estados naciones, permitiendo la autodeterminación como región. Este tipo de confederación facilitaría a cada pueblo mantener su identidad cultural y moverme libremente por todo el territorio. También el tema de los refugiados seria menos problemático en el momento en que todos los palestinos de los distintos países podrían moverse libremente por el territorio e incluso volver a territorio palestino.
Jeff reconoce que su propuesta tiene una gran carga utópica pero cree que el activismo debe ir acompañado de una visión para el futuro que pueda orientar nuestras luchas como sociedad civil.
Ens aixequem ben d’hora
amb el sol ben amunt a la Vall del Jordà. Encarà no crema, però ja es deixa
notar. Hem de recordar que el riu Jordà és la excepció, el miracle de l’aigua,
en una zona molt àrida i dura que només distà del desert de Judea perquè te
aigua. Això és el que fa aquesta zona tan preuada, això i la poca distància a
la que està de Jordània.
Ara pugem a la
nostre furgoneta per recórrer el terç nord de Cisjordània. El paisatge torna a
ser una mica més amable. Visibles, però no cridaners, ens trobem alguns signes
de la situació. Cartells d’usos militars al Jordà i punts de control del
exèrcit avui inactius es barregen amb imatges d’una Cisjordània més rural, amb
pobles, turons i sembrats.
Arribem a
Qalqilya poc abans de les deu i coneixem a Mohamed Rae, de la ONG Al Haq perquè
ens expliqui la situació de la ciutat: completament rodejada pel mur des de
l’any 2002 i situada només a 20 kilòmetres de Tel Aviv. Mohamed ens porta a
l’ajuntament de Qalqilya on Nadel Yalet, responsable de comunicació
internacional, ens explica com el mur va expropiar 2500 dunums de les terres
més fèrtils de la ciutat. Qüestiona que es construís per motius de seguretat,
ja que pensa que només ha servit per crear més realitats “de facto”. Yalet
expressa la gravetat de la situació.
El mur va enfonsar la economia de la
ciutat. Els palestins que anaven a treballar a Israel van tenir moltes
dificultats per aconseguir els nous permisos per creuar el mur. Els agricultors
van perdre moltes terres. Les tendes que aprofitaven els seus baixos preus per
vendre productes als israelians van perdre gran part de la seva clientela.
L’atur va augmentar. Mohamed Rae ens porta a Beit Amin y dos pobles propers
envoltats entre altres colònies i reixes electrificades. El cas més greu és el
de set famílies que estan aïllades completament i només poden anar a casa seva
passant per un checkpoint que només s’obre de 5 a 22h i, a més, hi ha grans
dificultats per passar qualsevol material, encara que sigui menjar. Asmi Salam,
regidor de Beit Amin, va més enllà. A l’altre banda del mur van quedar cinc
fàbriques palestines que ara només poden treballar al mercat israelià.
Esgotats pel sol,
anem a menjar a un restaurant de Qalqilya. Hummus, shawarma y falafel per
recuperar una mica de forces. Després continuem aquesta jornada dedicada
íntegrament a visites. El nostre següent destí està més al nord, a Baqa Al
Gharbiya, poble palestí que va quedar en territori israelià després de la
guerra de 1948. Desgraciadament no podem arribar puntuals a la nostre cita: el
nostre primer checkpoint a la entrada de les carreteres israelianes ens ho
impedeix. Ens toca control exhaustiu de passaports, equipatges i furgoneta. No
som especials, moltes famílies palestines passen pots de olives, enciams o
motxilles. Per nosaltres es un petit contratemps, però pels palestins és la
rutina diària, injusta, imprevisible i humiliant. Tot i que els checkpoints han
reduït la seva freqüència els últims anys les seves conseqüències diàries encara
perduren.
Per fi arribem a
Baqa Al Gharbiye, on ens rep el membre del partit NDA (National Democracy
Assembley) Daka Jamal. Ens explica per enèsima vegada les greus conseqüències
del mur que els separa de Baqa Surquiya, amb qui van tornar ajuntar-se l’any
1967. El mur va trencar el mercat i va separar a famílies que viuen a pocs
metres però que triguen en arribar al poble veí una hora i mitja, a més
d’altres conseqüències. Dos exemples: una casa de Cisjordània dins el costat
israelià del mur que necessita permisos diaris per anar a qualsevol lloc o una
casa incrustada en el mur i en la que els seus habitants no poden sortir a la
terrassa.
Dake ens explica
que no te problemes amb els seus veïns jueus, almenys no amb la gent “normal”,
aquells que no son colons o molt religiosos. Però es senten discriminats, no
son ciutadans iguals a la resta. Una piràmide que comença amb els jueus
d’origen europeu i que acaba amb els palestins. I que augmentarà les seves
diferències si forcen que Israel esdevingui un “estat jueu”. Que passarà
aleshores amb la població no jueva?
Ja ens ho han dit
moltes vegades i ara torna a sorgir. Aquesta ocupació no es només una presència
de soldats en una suposada frontera. Aquí existeixen les fronteres visibles
però també les invisibles, aquelles que forcen a una vida molt difícil a la
població quan importa més un pam de terreny que els drets d’algunes persones.
Avui ens llevem una mica
més tard que els altres dies, i és que aquí els divendres és
festa i avui no anirem a l'obra. Alguns es lleven amb ressaca perquè
van tornar tard de veure el Barça-Madrid. Esmorzem tranquil·lament,
el mateix que sempre, fem les maletes i anem a buscar el bus que serà
el nostre taxi particular durant aquests dos dies.
Arribem a Bil'in, petit
poble agrícola palestí fronterer amb Israel. Entrem als baixos de
casa de l'Abdullah Abu Rahm, activista no-violent palestí, juntament
amb alguns altres activistes internacionals. Allí l'Abdullah ens
explica la història del poble de Bil'in.
L'any 2002 al poble es
van assabentar de la intenció per part de l'estat d'Israel de
construir un mur per separar les terres, el mur s'havia de menjar una
gran superfície de terra que pertanyia als palestins i que quedaria
dins del costat israelià. A partir de llavors la gent del poble es
va organitzar en comitès populars i a mobilitzar-se pacíficament
contra el mur. El 2005 van arribar els bulldozzers per iniciar la
construcció del mur, però un mur humà de 500 persones va aturar
als soldats. El recorregut del mur va ser marcat per una tanca de
filat espinós que impedia als agricultors accedir als seus camps
d'oliveres. Després de molts anys de mobilitzacions (encadenar-se a
oliveres, manifestacions...) es va aconseguir que el mur de veritat
(8 metres d'alçada de formigó armat) es construís uns centenars de
metres enrere. D'aquesta manera havien aconseguit una petita
victòria. Tot i això, el mur encara ocupava part de terres
palestines dels agricultors del poble. Al poble s'han seguit
organitzant i manifestant durant anys contra la injustícia que
suposa aquesta ocupació. Al poble han rebut una repressió
continuada durant aquests anys per part de l'exèrcit israelià: es
detenen els infants perquè delatin activistes, es proven nous
mètodes per dissoldre manifestacions (aigua pudent, gasos...) i
s'empresonen activistes (el mateix Abdullah ha passat un any i mig a
la presó el 2009). Tot i això, al poble no s'aturen i segueixen les
mobilitzacions pacífiques contra el mur. Aquesta gent té una
energia increïble!
Quan s'acaba l'oració
del migdia, sortim del poble en direcció al mur, que queda a les
afores, juntament amb altres activistes internacionals i la gent del
poble, que oneja banderes palestines. Ens plantem a uns 200 metres
del mur. Al nostre voltant s'observen oliveres cremades, el mur, de 8
metres d'alçada, té alguns soldats israelians a la part superior. A
l'altra banda, s'observen els edificis nous dels assentaments colons.
Durant l'acció, alguns palestins s'acosten força al mur, onejant
les banderes i cridant càntics. Nosaltres restem a una distància
més prudencial. Al cap d'una estona els soldats israelians comencen
a disparar un canó amb un raig d'aigua pudent que surt de l'altre
costat del mur. Finalment ens disparen les bombes de fum i sortim
corrents enrera. Per sort, tots aconseguim escapar-nos dels
lacrimògens sense conseqüències. La gent torna al poble animada i
nosaltres pugem de nou al bus que ens durà a la Vall del Jordà.
La manifestació s'apropa al mur.
Parem a dinar en una àrea
de servei en ple desert, amb vistes al Mar Mort i amb una calor
asfixiant que de segur supera els 40 ºC. Dinem els nostres entrepans
amb pa de pita i algun gelat per fer passar la calor, sota la mirada
atenta d'un camell avorrit.
Després d'una estona més
de bus a través de la Vall del Jordà, a mitja tarda arribem a una
casa del Jordan Valley Solidarity Movement. La casa està feta amb
tova, una barreja de terra, aigua i palla. La brigada de l'any passat
va estar donant-los un cop de mà en la construcció de la casa. Al
cap d'una estona arriba el Fatty, líder del Jordan Valley Solidarity
Movement (JVSM). Ens explica tota la problemàtica que tenen allí
amb l'ocupació israeliana. Per començar cal dir que ens trobem en
àrea C, i per tant, sota control militar de l'exèrcit israelià.
Això fa encara més difícil la vida dels palestins en aquesta zona
i l'arribada d'ajuda internacional. Tota l'aigua es troba sota
control israelià. Ens mostra camps israelians que tenen
instal·lacions de reg i línies elèctriques, i l'altre cantó,
camps palestins secs i sense línies. Als palestins que es troben
en àrea C no se'ls permet construir de nou, ni escoles, ni
clíniques... També tenen restringit l'accés a l'aigua de boca. Es
veuen obligats a comprar-la als israelians, però tot i això tenen
un màxim d'aigua que poden comprar. Altres conseqüències de la
ocupació israeliana són els registres i confiscacions per part de
l'exèrcit israelià als pobles palestins de la Vall del Jordà de
tractors, tancs d'aigua i fins i tot vaques. Per tant, en Fatty ens
explica que opten combatre l'ocupació per la via pacífica de la
desobediència civil. Des del JVSM han emprès accions com la
construcció de vàries escoles a la zona, fins i tot a base de
tendes de campanya militars de segona mà. També opten per la
construcció d'instal·lacions amb el material que tenen a la zona,
com la palla i el fang. D'aquesta manera eviten haver de comprar el
material als israelians. També ens explica que rebutgen les ajudes
econòmiques “oficials”, ja que aquestes estan gravades amb un
22% d'impostos per part de l'estat israelià, i és una manera de
subvencionar la pròpia ocupació. Finalment, en Fatty ens encoratja
a explicar arreu el que està passant a la Vall del Jordà, i també
a col·laborar amb ells amb tot el que puguem, sobretot treballant en
algun dels seus projectes. Així que si algú està engrescat a
ajudar-los, ja ho sabeu!!! http://www.jordanvalleysolidarity.org/
Treballant a la casa del JVSM.
Al vespre, els donem un
cop de mà a transportar terra per fer maons de torba. Com que avui
no tenen aigua no podem fer-los, així que els hi deixem apunt per
quan tinguin la oportunitat de fer-la. Durant la feina ens conviden
a te, i un cop acabada, sopem arròs amb tomàquet, mentre en Fatty
segueix explicant-nos coses. Havent sopat, en Fatty s'acomiada de
nosaltres i després d'una estona de tertúlia ens disposem a anar a
dormir. El dia ha sigut molt llarg i estem cansats. Aquesta nit uns
quants tindrem la sort de tapar-nos amb el llençol de les estrelles
palestines.
Després del primer dia de construcció, aquest matí hem
començat a notar el cansament. Tot i així hem arribat a l’hora i amb moltes
ganes de continuar ajudant a construir una casa que ja comença a agafar forma.
El tedi de transportar el material de construcció mitjançant una cadena el
combatem amb diversos jocs i una nova disciplina olímpica: el llançament de
cubs.
Avui hem conegut al propietari de la casa que este
reconstruït i ens ha explicat la seva història. Atiya treballa a la cuina d’un
hospital de Jerusalem i després d’estalviar durant molts anys, l’any 2008 va
començar a construir una casa per la seva família, composta per ell mateix, la
seva dona i els seus vuit fills. El govern israelià va denegar-li els permisos
de construcció i li va enderrocar una casa que va costar-li uns 50.000€. És
molt habitual que el govern israelià denegui els permisos que demanen els
palestins, justificant la decisió en que les zones on construeixen son zones
verdes o altres projectes que perpetuen la ocupació. La decisió de quines zones
son edificables es basen en un pla de l’ajuntament de l’any 2000 que mai va ser
aprovat.
Després de que l’any 2010 li enderroquessin la casa abans
de poder entrar a viure, l’Atiya i la seva família van anar a viure a un camp
de refugiats dins els territoris ocupats, on encara hi viu. Per segon dia
consecutiu, la policia ha tret el cap per l’obra. D’altra banda la nostre
presència al barri comença a ser normal, con demostra el fet que els veïns de
la zona ja ens saluden i ens ofereixen ampolles d’aigua freda quan tornem cap a
l’autobús que ens porta a la porta de Damasc.
Després de dinar rebem la visita de ItamarShatira,
ex-soldat israelià de 32 anys i col·laborador de “Breaking the Silence”,
organització d’ex-soldats que expliquen les barbaritats comeses per l’exèrcit
als territoris ocupats. Ens explica que quan va entrar a l’exèrcit als 18 anys
ell es considerava un “nen israelià i sionista de l’exèrcit”. Després de
complir els seus tres anys a l’exèrcit va passar a la reserva, i després de ser
reclamat un parell de cops va prendre la decisió política de fer-se insubmís.
En les dues hores de xerrada a la terrassa del nostre hostal, Itamar, que
formava part d’una unitat de demolició, ens explica les moltes pràctiques
il·legals i inhumanes que practicava l’exèrcit sobre la població palestina. “No
hi ha una manera digna d’ocupar un país. En el moment en que la part ocupada
reclami legítimament la seva llibertat, l’única alternativa per part de
l’exèrcit d’ocupació és l’aplicació de la força”, ras i curt.
Un cop
finalitzada la xarrada, encara vam tenir temps de relaxar-nos prenen una
cervesa –palestina- abans del sopar. Les converses de caire polític/social
s’alternaven amb referències al Barça-Madrid de la nit. Després de sopar, un
petit grup de valents vam decidir anar a veure com es viu el clàssic a la
ciutat de Jerusalem. Demà ho pagarem a l’obra, però un clàssic és un clàssic
aquí i a la Xina Popular.
Avui és el primer dia que anem a construir la casa, situada al barri
d’Isawiya, a Jerusalem Est. L’any 2010 l’exèrcit israelià va enderrocar la casa
i la família palestina propietària va haver d’anar a viure al camp de refugiats
de Shuafat.
A diferència d’altres anys, enguany l’espai on es construirà la casa esta
net de runa i, per sort, no hi ha cap checkpoint de camí, motiu pel que sembla
que tampoc tindrem problemes amb el material de l’obra. Comencem apropant els maons
i la sorra a la zona de construcció, anivellant el terreny i a fer una mica de
ciment, o com diuen els palestins, “tina”.
Per sort
ens han construït una petita jaima
per descansar i fugir del sol i un petit lavabo força rudimentari entre quatre
planxes de fusta. A mig matí veiem com uns estranys treuen el cap pel turó que
tenim darrera nostre i prenen unes fotografies. No sabem qui son però esperem
que no siguin policies o colons israelians Després de cinc hores de dur treball
tornem cap a l’hostal a menjar i dutxar-nos.
A les 16 hores sortim a trobar-nos amb en Dahud, el nostre guia en la
visita a Lifta per fer un tour per Jerusalem, el més complert de tots aquells
que havíem fet mai cap dels que ja havíem visitat la ciutat. Després de visitar
la casa que propietat d’Ariel Sharon –que només ha trepitjat un cop- anem cap a
l’hospici austríac de Jerusalem. Al terrat, Dahud ens explica els problemes de
la ciutat i al marxar, un israelià d’uns 16 anys i perfecte anglès l’interpel·la
ofès pel que considera una explicació parcial.
Dahud ens havia dit que els israelians no volien la pau i el noi creu que
això es fals, que molts sí la desitgen, comentari que el palestí respon amb un:
“quin tipus de pau?”. Dahud argumenta que la normalització del conflicte,
encara que s’acabi la violència, no pot considerar-se pau. Li pregunta al noi
si pensa anar a l’exèrcit, i el noi respon amb orgull que sí, però que no pensa
arrestar ni matar a ningú tot i que rebi ordres de fer-ho.
Ara una companya d’en Dahud intervé en la conversa molt emocionada: “Tots
ells son estrangers i no tenen cap problema per estar a Jerusalem. Jo soc
Palestina i és el primer cop que trepitjo aquesta ciutat i només tinc permís
per estar-hi quatre dies, i tu parles de pau? Quina pau?”. Després d’aquesta
sentència, abandonem l’hospici austríac no sense que abans en Dahud desitgi
molta sort i felicitat a l’adolescent israelià.
Continuem el nostre tour pel barri de Silwan, una zona de la ciutat amb
molts problemes amb els assentaments dels colons israelians. Tot i ser un barri
molt pobre, la diferència de les cases palestines i israelianes es evident,
molt més humils les palestines. Els colons viuen a cases amb reixes a les finestres,
càmeres de seguretat als sostres i guardes de seguretat que patrullen els
carrers. Mentre passegem, ens creuem amb un parell de colons armats. En Dahud
creu que creixen envoltats d’una paranoia de por en la que tothom vol acabar
amb ells.
El nostre guia continua ensenyant-nos cases i explicant la història que hi
ha darrera d’elles, totes esfereïdores i sempre amb els palestins com a víctimes
i els israelians com botxins. Però no només els palestins han patit les pràctiques
mafioses del estat jueu. Un exemple: part del barri marroquí a Jerusalem es
trobava al costat del mur de les lamentacions. Durant l’ocupació de Jerusalem
Est, una nit l’exèrcit israelià va destruir la part que li feia nosa. Al dia
següent, van negar haver estat ells i van dir que s’ho havien trobat
enderrocat, i així continua fins a dia d’avui.
També visitem la “ciutat de David”, un complex arqueològic privat en mig d’un
barri que, segons els jueus, va viure el mític rei, tot i que diversos
arqueòlegs han manifestat en diverses ocasions que les runes no quadren amb
l’època del rei David. El complex està gestionat per colons i ara volen
ampliar-lo amb el “Jardí de David”, una gran zona verda a un barri ja amb molta
densitat de població (Silwan). La colonització de vegades pren formes més
amables però igual de brutals: mitjançant zones verdes, excavacions
arqueològiques, edificis d’oficines o centres comercials de dubtosa necessita,
el pla urbanístic d’Israel te con objectiu final convertir els barris palestins
en petites illes de difícil comunicació.
Finalment
i abans d’anar a dormir, Dahud ens porta a fer una volta per dalt de la muralla
de Jerusalem, sense pagar, per mantenir el boicot a Israel. Avantatges de
portar guies autòctons.
Són les 7 del matí. Ens hem llevat
(alguns més d'hora que altres) per fer un mos i sortir d'hora a
veure l'Esplanada de les Mesquites. Els carrers de la ciutat vella
estan igual de buits que ahir al matí. Avui també és festa. Mentre
la claror i el sol del matí ja s'escolen pels carrers estrets i
gastats per on passem alguns ja es lleven. Tot i les expectatives no
hem aconseguit arribar a l'Esplanada. Estava tancat, segurament pel
final del Ramadà. De totes maneres hem pogut veure el Mur de les
Lamentacions. Després de la visita hem tornat ràpidament a l'hostal
a acabar d'esmorzar. Humus boníssim, crema de formatge i pa de pita
que ja es comença a fer familiar, sempre acompanyats de cafè o tè..
Aquest matí teníem preparada una
visita a Lifta, un poble en disputa que es va deixar tal com va
quedar després de l'ocupació del 1948. Ha quedat intacte gràcies a
que les corts israelianes van reconèixer els documents d'alguns
palestins que reclamaven la propietat de les cases. El nostre guia ha
estat el Deaoud, un palestí alt i de caràcter afable que ens ha
transmès el que coneixia del poble; com va ser ocupat, com s'hi
vivia abans del 1948 i quins projectes hi tenen tant palestins com
jueus.
Un cop acabada la visita, quan la calor
ja apretava, hem tornat cap a l'hostal a dinar. Per dinar hi havia
arròs amb pollastre (que també comença a fer-se familiar) i
patates. El grup, que integra gent tant de Madrid com de Galícia i
Catalunya, comença a cohesionar-se i les converses són cada cop més
còmodes i interessants.
A la tarda, hem fet una taula rodona
amb Pepe Goldman. Tal com el Meir Margalit, el Pepe també és
argentí. Ell es dedica a fer d'assessor des d'un punt de vista
sociològic en diferents organitzacions no governamentals. Hem tingut
una conversa molt interessant sobre la societat israeliana. Quins
grups la formen, quins conflictes interns hi ha, què els proporciona
unitat i per què es manté el conflicte són qüestions que hem
pogut començar a enfocar. Tot acompanyat per cafès i tès i una
comoditat inusual (que potser tobarem a faltar) a la sala de reunions
nº 1 de l'Ajuntament de Jerusalem.
'¿Porque la nuera se llama nuera? Por que Nu era la adecuada para mi hijo' Pepe va posar el punt còmic a la xerrada
Després de la conversa amb el Pepe
Goldman, Jeff Harpen (cofundador de l'ICAHD com Meir Margalit), ens
ha vingut a saludar i a presentar-nos la feina de l'organització.
Més endavant tindrem temps de parlar-hi de nou amb més calma.
Dues de les reflexions que m'han cridat
l'atenció de les converses d'aquesta tarda han estat:
“Cal treballar en valors que van
més enllà de les ètnies”
“Abans de tenir un espai per
poder ser d'un grup o de l'altre en llibertat, cal tenir un espai
per construir confiança”
Quan el sol ja es ponia (cap a les
19:30) hem sortit de l'ajuntament i hem aprofitat per anar a fer una
cervesa a un dels bars de la zona (molt més occidentalitzada que la
ciutat vella) i tenir més d'aquestes converses entre nosaltres que
cada cop es fan més interessants: diferents models socials econòmics
i organitzatius, la situació de la dona a l'Orient Mitjà, el dret i
l'aplicació de les lleis...
Tot i que ens sentíem realment bé en
aquella terrassa, s'ha anat fent tard i hem anat cap a l'hostal on
ens esperava un bon sopar (preparat puntualment pels amos de
l'hostal).
Omplertes les panxes, anem a dormir
ràpidament ja que demà haurem de matinar (ens haurem de llevar a
les 6!) per començar la reconstrucció. Mentre acabem d'escriure
aquestes línies, la majoria ja dormen (fins i tot alguns ja ronquen
profundament). Per cert, en dues habitacions amb llits força
còmodes! (i ventilador!).
Sortir cap a Palestina des de Barcelona suposa perdre 16
hores als aeroports de Barcelona, Madrid i Tel Aviv, però gràcies a deu, mai
millor dit, hem arribat a Palestina. En contra del que es podia pensar, la
entrada a Israel ha estat molt més ràpida del que esperàvem, tot i que el temps
guanyat es perdi poc després a la recollida d’equipatges. Per fi, trepitgem
Jerusalem a les set del matí sota una calor insuportable que deixa la onada de
calor de Catalunya com una primavera siberiana.
Cansats, arribem a l’hostal en meitat de la part emmurallada
de la ciutat, prop de la porta de Damasc, sense creuar-nos pràcticament amb
ningú i amb gairebé tots els comerços tancats. Ahir va acabar el Ramadà i és
nota que és festa, només trobem un parell d’agents de fronteres armats amb
fusells d’assalt de camí a la que serà la nostre llar durant les properes dues
setmanes.
Després d’un petit descans i un merescut àpat, iniciem un
recorregut per una ciutat que la majoria de nosaltres no ha trepitjat mai sota
la guia de Meir Megalit, regidor de la municipalitat de Jerusalem. A mesura que
van passant les hores la calor es fa sentir amb més força i la ciutat va
despertant. Visitem diversos assentaments de colons, tots ells adornats amb
banderes d’Israel, algunes de les quals podrien competir amb la famosa bandera
de la plaza de Colón de Madrid.
Arribem a la part alta de
la ciutat per observar la ciutat bressol de les principals religions del
planeta presidida per alguns dels temples més representatius d’aquestes confessions.
Amb aquesta panoràmica general de la ciutat es pot apreciar que els
assentaments dels colons no son aleatoris, envolten la ciutat emmurallada
creant un cinturó hebreu que custodia la ciutat i es converteix en pas obligat
per quelcom que vulgui accedir als carrers emmurallats de Jerusalem. Però si
aquestes pràctiques dels colons semblen poc ètiques, ben a prop trobem la
atrocitat més gran, i hi han moltes, del govern israelià a Jerusalem i el nostre
proper destí: el mur, una barrera de ciment de 8 metres d’alçada que s’estén
per 800 kilòmetres envoltat per una alambrada electrificada que aïlla a 55.000
habitants de la que fins ara sempre havia estat la seva ciutat.
Las hores han passat
volant i ja son les set de la tarda, moment de tornar a l’hostal i descobrir una
ciutat antiga totalment diferent a la que havíem deixat al matí: Jerusalem es
un mar de gent que es mou en totes direccions –i amb no gaire civisme-. Veient
la vida que hi ha, entren ganes de seguir, però portem desperts quasi 48 hores
i demà a les set tenim que continuar. Això només comença, tot i que ara mateix
m’agradaria ser un d’aquests milers de turistes que visiten la ciutat i que
dormiran fins les 10 o les 11 del matí.