No més complicitats amb Isrel

divendres, 30 d’agost del 2013

Dia 16: "No només Palestina està ocupada..."

Ahir vam acabar el campament. Unes jornades de formació d'un valor inexplicable. Ara ens toca digerir tot el que hem vist, presenciat, sentit i après durant aquestes setmanes i valorar com ho podem tranformar en ajuda. Ens costa pensar que nosaltres ara marxem i ens allunyem d'aquesta realitat però les i els palestines seguiran presenciant les injústicies, les humiliaciones, les dificultats i les violacions dels drets humans a diari. Quelcom que ens ha quedat més clar que l'aigua és que la cooperació internacional és una prioritat indispensable sobre la que hem de treballar per pressionar Israel i donar possibilitats a Palestina. Ens despedim d'aquesta increïble experiència esperant que haguem pogut transmetre una petita part de tot el que hem sentit a través d'aquest blog i haver pogut ajudar a fer una idea a totes les que no heu pogut venir. Us animem a venir, hi ha coses que cal viure-les per creure-les i adonar-se de la gravetat de la situació.

Avui hem llogat un cotxe i en els propers quatre dies que ens queden aprofitarem per recórrer indrets que no hem pogut veure al llarg d'aquests quinze dies. Després de molts dubtes degut a les amenaces dels darrers dies vers Síria, finalment hem decidit sí anar als Alts del Golan. Aquests territoris són de Síria, però el 1967, després de la guerra dels Sis Dies, Israel va annexar aquestes terres, impossibilitant als siris a que tornéssin al seu país ni que rebéssin visites. A la foto podem veure la valla construïda fa menys de deu anys per evitar que ningú creui d'una banda a l'altra.


La valla està rodejada de mines anti-persones que desde el 1973 han matat a més de 60 persones. En Tasjeer ens ha explicat les tècniques de resistència dels cinc pobles que queden, n'hi havien més de cinquanta però van quedar destrossats pels israelians, utilitzen. Les comunitats són molt fortes aquí i estan molt unides, les vegades que l'exèrcit ha vingut als pobles s'han reunit totes les persones impossibilitant que els soldats actuéssin a no ser que fós matant-los a totes. Els siris juguen amb l'avantatge que tenen a Síria al costat que els recolzarà. Tot i estar ocupats no es troben en una situació tan vulnerable com els palestins ja que aquests no disposen de recolzament de cap nació. Tot i així també viuen rodejats d'assentaments i colònies israelianes que els hi limiten enormement l'aigua que reben (són sis vegades més persones que els colons però reben tres vegades menys d'aigua), també necessiten una quantitat ridícula de permisos per a construïr la qual mai els hi donen, no poden cicrular lliurement, etc.

A la foto podem veure les poblacions síries als Alts del Golan abans del 1967:


I els pobles que resten després de l'ocupació Israeliana, la qual va expulsar a més d'un milliço i mig de persones, les quals no són reconegudes com a refugiats ja que tot i estar expulsades d'on vivíen es troben a Síria, el seu país:



Israel vol dividir el territori àrab al màxim, per separar-lo i afeblir-lo, i creient que la presència d'estats musulmans podrà algun dia defensar la idea d'un estat jueu. Però com ens ha dit avui en Tasjeer, si vivim en estats que no discriminen per la religió de les persones, llavors l'estat no pot ser de cap religió.

Ens ha sorprès veure amb la tranquilitat i alegria sota la qual viuen els siris d'aquesta regió, els quals a certes hores del dia senten les bombes de la guerra civil que tenen a uns 300 m, els quals viuen sota una ocupació constant, els quals estan amenaçats per la comunitat internacional de ser bombardejats... la resistència i la força de l'ésser humà és inagotable.

Dia 15: "Ocupa i seràs ric"


Després de despedir-nos de Beit Sahour, hem agafat un bus direcció Jerusalem. Quan hem creuat el checkpoint, en comptes de baixar a ensenyar el passaport han pujat dos soldats armats fins a la mèdul·la. Un senyor que no parlava Hebreu ha set expulsat del bus i deixat allà al checkpoint increpat per quatre altres soldats per no portar la documentació que ells consideren adequada, o potser ni era això, potser tenien ganes de marcar territori i deixar clar que les coses diàries aquí, no són fàcils pels àrabs.

La primera reunió del matí ha estat amb l'organització feminista New Profile. La Sahar ens ha parlat sobre la militarització d'Israel, i com és de present en la vida quotidiana dels israelians. Ens ha ajudat a entendre la manipulació que viuen i com l'enorme presència d'armes i la bona consideració de l'exèrcit fa que molt poques persones posin en dubte si és un bon sistema o no. Les components de New Profile són persones que han renunciat fer el servei militar i que llavors són empresonades. Actualment es dediquen a conscienciar i ajudar tant a nivell legal com psicològic a aquelles persones que no volen formar part o volen sortir de l'exèrcit. Per més informació: http://www.newprofile.org/english



En aquesta diapositiva podem veure com percentualment Israel és un dels països del món que inverteix més del seu PIB en seguretat (policia, exèrcit...).

Després hem tingut la curiosa experiència de visitar el barri ultraortodox jueu de Jerusalem: Mea Shearim. No hem pogut fer fotos, ja que són comunes les agressions (no els hi agraden les visites dels turistes). Ha estat com viatjar a l'Edat Mitjana: tothom vestit igual, de blanc i negre. Els homes amb grans barrets i les dones amb faldilles llargues fins als peus. Un home ens ha estat fent moltíssimes preguntes, sobre si erem jueus o no, sobre què pensavem de l'ocupació (quan li hem dit que creiem que no era gaire bona idea ens ha dit que no ho entenem), etc.






Aquest cartell es troba just a fora al barri. Avui ha estat un dels dies que més ens hem hagut de tapar.


Després de dinar hem anat a l'AIC (Alternative Information Center) on la Conny ens ha pogut resoldre molts dubtes que teníem sobre l'economia israeliana. Ens ha explicat els molts beneficis que s'emporta Israel de l'ocupació. Ens ha sorprès aprendre que Israel és el país del món que més ajuda econòmica internacional rep, i segons la Conny si deixés de rebre tota aquesta Israel es colapsaria en 48 hores.

Més tard hem quedat amb en Meir, un dels tres diputats de partits d'esquerra a l'Ajuntament de Jerusalem, qui molt amablement ens ha acollit a casa seva per dormir. Viu a la colònia alemana, part de Jerusalem del segle IX quan un grup de jueus va migrar aquí amb la intenció de preparar la ciutat per quan arribés el Messies. Hem passejat per la zona, un barri benestant, i se'ns ha fet molt dur i extrany estar tan a aprop de Palestina i a l'hora tan lluny. La ciutat i tot el que disposa és com qualsevol capital europea i és pràcticament impossible olorar que a poca distància existeix una ocupació aberrant de la qual el govern Israeli se'n beneficia enormement.

Una de les diferències és que absolutament cada bar, restaurant, supermercat té aquest cartell de certificat Kosher. Tot el menjar aquí Israel és així. La Lea ens ha explicat que aconseguir aquests certificats costa molts diners ja que les proves que es duen a terme són molt estrictes. Una altra manera com el govern Israelí treu beneficis econòmicament.



Ens ha alegrat veure aquest petit rastre d'humanisme en una part de les cases, cal recordar que és important no confondre el govern amb el poble, i que part dels israelians estan clarament en contra de l'ocupació i tot el que es troba relacionat amb ella. Malauradament és a molts països del món que el govern no representa el poble.





.

dijous, 29 d’agost del 2013

Dia 14. La "humanització" dels camps de refugiats


 

Comencem el dia amb les piles carregades, avui, com ahir, hem tingut la sort de llevar-nos unes hores més tard de les famoses 7 del matí. Iniciem el nostre recorregut fent un tour taquicàrdic per les carreteres de Bait Sahour i Bethlem en busca de les ben conegudes obres de Bansky. Amb el punt d’anhel artístic conclòs, ens encaminem cap al nou Al-Walaje, diem nou perquè el poble va ser traslladat per, com no, “disputes territorials”. Ens trobem amb Ahmed abu Nidal, qui ens presenta la seva perspectiva de vida i de lluita, espontàniament la neta de la seva germana fa una aparició que acaba amb l’entonació d’una opera en italià; entre raïm, música i bona conversa es dibuixa una instantània prou bucòlica. Per un moment la ocupació s’atura i el nostre cap deixa d’intentar ensorrar murs de formigó, la sensació es veu interrompuda per la veu d’en Yasser que ens recomana anar fent via.





















Els camps de refugiats palestins enganyen, acostumades a veure camps de refugiats als medis, amb tendes de campanya provisionals, pols i un color ataronjat que envolta tot, aquí poden semblar d’una altre pasta, veiem el camp fundat al 1949 de Deheishe, més net, més ordenat, fins i tot humà. Tant humà que la necessitat d’aprofitar l’espai redueix l’amplada dels carrers a pocs metres, i la dels carrerons a micres, tant, que pots saber els que el teu veí o veïna xerra, cuina, xiuxiueja, empassa i respira. Tant humà que cada casa té comptadors d’aigua, un aigua que arriba cada 15 dies, tant humà, que humà + humà a vegades desencadena conflictes de convivència, tant humà que tot es redueix a l’existència i com molts habitants d’allà ens han comentat l’esperança de tornar a la seva terra, l’existència i l’esperança com a  forma de resistència. Afegim les altres cares del camp aquest cop des de la construcció i la projecció d’un futur millor des de dues perspectives, la primera des del terrat del centre cultural Phoenix, on es duen a terme programes de temàtiques transversals enfocades a la projecció cultural i personal de les integrants del camp. Destaquem el projecte Campus in Camps, es palpa la voluntat de filar prim per aproximar els projectes a les necessitats dels habitants del camp. Aquest en concret proposa la participació d’universitaris com a observadors i executors de plans estratègics que es desenvolupen al camp, un cop assolida la base pràctica, extrapolen els seus coneixements al les seves comunitats, per acabar convertint també la seva en un enclau del projecte. Treball en xarxa i amb finalitat d’autogestió que dona un toc d’atenció a molts dels projectes assistencialistes que actualment encara guanyen concursos al nostre lloc d’origen. La segona passant per l’antiga entrada del camp, ara ja oberta, on l’únic record d’enclaustrament forçat és una de les velles portes giratòries  que tancaven el camp fa temps, on trobem el centre cultural, que ofereix programes més directes i concrets com els dedicats a dona, jovent i gent gran.


Marxem direcció al desconegut i ara molt conegut poble de Batir, on ens espera Er-Tidal, membre electe de l’ajuntament, per mostrar-nos el sistema de gestió democràtica de recursos del poble i afegeix cert punt dolç la seva dedicació a la gent del poble, camina, saluda, para, riu, parla, comenta amb tots i cada un dels habitants del poble, tot i que nosaltres, els estrangers havíem ja dit de marxar (una hora abans), una política que ja queda enlluernada pels seus habitants. 

I, després de dues setmanes, diem adéu a Bait Sahour, ens trobem a tots els companys i companyes que hem anat coneixent al Alternative Information Center, la gresca ens fa oblidar l’hora i els checkpoints de l’endemà. Diem adéu a en Yasser i a la seva dona Ashleen, sacsejant la mà emocionalment fins que giren la cantonada. Gràcies.


Més informació campus in camps

dimecres, 28 d’agost del 2013

Dia 13: "Separar per dividir"

Aquest matí en Yasser ens ha portat al seu poble que es troba a uns set minuts de Betlem. Les valles de separació estan al costat de casa seu i el seu poble ha quedat dividit per tots cantons. Just davant de casa els seus pares hi ha un checkpoint que juntament amb una valla metàl·lica i que enrampa separa al poble veí i l'aïlla. Gran part de la seva família viu allà però ell fa més de deu anys que no hi pot entrar.






La casa de la seva cosina que viu davant de casa seu, ara al quedar separada per una torre militar i per la valla, ha d'anar fins a Jerusalem i tornar per tal de veure-la; un viatge que abans durava tres minuts ara en dura una hora i mitja. Els israelians pretenen dividir els pobles i les persones palestines, intentant i procurant reduïr les seves forces: separar per dividir. Aquí també ha quedat palesa l'aletorietat amb la que es distribueixen les zones A, B i C. No hi ha cap línia marcada al terra. En Yasser ens explicava que fa anys els va visitar un oficial de l'exèrcit que amb un mapa els hi va delimitar quins territoris eren de control palestí i quin israelià. L'Autoritat Nacional Palestina no té accés al control aeri, per tant tampoc el té als satèl·lits; els israelians s'aprofiten d'això delimitant ells les fronteres, on ells creuen.

Més tard hem visitat el monasteri de Sant Sata, un indret preciós construït fa més de 2000 a.C. És part de l'església ortodoxa grega i aquí s'envien als cures que han pecat creient que aquí es curaran dels seus mals.





Pel costat del monasteri hi flueix un riu. Un riu que al apropar-te t'adones que conté de tot menys aigua. De fet es tracta d'aigües residuals de les colònies, l'aigua que baixa és de color negre.





També hem tingut l'ocasió de visitar el temple d'Hedon. Un antic rei Jueu de fa més de 3000 a.C. Altra vegada els israelians s'han apoderat de territori de zona A per construïr el seu parc natural en el qual s'ha de pagar per entrar. Des del parc teníem una vista clara del paisatge, malauradament cobert per colònies. En principi quan un coló entra en zona A ho està fent de manera il·legal, però la funció de l'exèrcit israelià és de protegir-lo i per tant no el pot fer fora. La policia israeliana que sí que té la capacitat d'expulsar-los no pot entrar a la zona A. Llavors els colons, una vegada a dins del territori són protegits per l'exèrcit; se'ls hi construeixen valles "de seguretat" i van adquirint drets bàsics com aigua i electricitat, normalment acompanyats del procés de prendre'ls-hi als palestins.

Per la tarda hem pogut parlar amb la Presidenta de Women Media and Development, una dona que ens ha pogut explicar amb detalls la situació actual de la dona a Palestina i sota la doble opressió la qual viu: la de l'ocupació i la de l'Islam.

 

Més tard hem vist un documental desolador: "Arna's children" que mostra les persones rere els lluitadors palestins i sota la pressió la qual viuen per lluitar i resisitir.

La xerrada d'aquest vespre a l'AIC (Alternative Information Center) era sobre el pla PRAWER. Un pla que vol aprovar Israel per tal d'expulsar els pobles Beduïns de la zona del sud de l'estat. Actualment Israel no reconeix aquests pobles, i a través d'això no els hi garanteix cap necessitat bàsica com aigua, electricitat o educació. Israel viu atrapat en l'era colonialista on a través de lleis segregacionistes i racistes vol construïr un estat sionista completament exclusiu. Més que florir el desert l'estan destruïnt mica en mica.

P.D. Volem aprofitar avui per recordar que és el 50è aniversari del discurs "I have a dream" de Martin Luther King Jr. Cada dia és un bon dia per llegir-se aquest inolvidable missatge tan inspirador i coratjós: segueix havent-hi molt racisme en aquest món.

http://www.archives.gov/press/exhibits/dream-speech.pdf



dimarts, 27 d’agost del 2013

Dia 12: "No fotos"

Avui hem despedit als madrilenys i a la delegació de dones. Ha estat un matí emotiu i de comiats. Després hem aprofitat el nostre dia lliure per passejar per Betlem amb la companyia de Roberto. El paisatge aquí és molt muntanyós; ple de grans pujades i baixades. Hem arribat fins al centre del poble, on al mig de la rotonda veiem aquest cartell que demana l'alliberació de desenes de presos palestins.


Segons els Tractats d'Oslo Nablus és zona A (sota control administratiu i militar de la Autoritat Nacional Palestina) i per tant és una zona on no haurien d'entrar els soldats israelians ni ser-hi presents però com a tants altres llocs es salten les regles. Ben aviat ens hem creuat amb una zona militar que també fa de check-point. Fora d'aquest hi havia aquest enorme cartell, el qual ja hem vist vàries vegades viatjant pel país.


Hem aprofitat per fer una foto i soldats des de dins el recinte ens han dit que paréssim. Hem seguit caminant i al cap de tres minuts teníem al costat una barreja entre tanc i furgoneta amb tres soldats armats a dins. Li han demanat la càmera al Roberto, a la que gràcies a Déu, se li havia acabat la bateria. Després de vàries preguntes ens han deixat marxar. Saben que s'equivoquen si tenen tant por a les fotografies i que gent d'arreu pugui veure el que està passant en aquest territori?

Aquest cartell criminalitza la zona palestina. Si fóssis un turista que desconeix el conflicte, t'atreviries a entrar en aquesta zona? O creuries perilla la teva vida? Una altra tàctica perquè les persones no visitin la zona palestina i llavors aquesta quedi lluny de tot tipus de visites ja siguin turístiques o solidàries.

Després de dinar en un lloc preciós hem tornat caminant cap a Beit Sahour. Just a fora de l'Església de la Nativitat hem vist cartells que reclamaven la millors dels drets dels presoners palestins en presons israealianes. Aquest en concret reivindica el dret universal de que els presoners malalts seran traslladats a un hospital, fet que costa molt que es doni a les presons israealianes.


Al vespre hem pogut visitar una de les conegudes pintades del famós Bansky, que es troba molt aprop del nostre hostal. De vegades, l'opressió porta a la creació.


Dia 11: "Nablus: si les parets poguéssin parlar..."

La calor ens ha obligat a tornar-nos a llevar ben d'hora. Després hem sortit en direcció a Nablus, una de les ciutat més antigues de la zona. A primera hora hem visitat el Centre Cultural del camp de refugiats de Balata. Des d'aquí s'inicien programes i cursos per a dones i nens, intentant oferint-li's possibilitats. Més tard hem visitat el propi camp de refugiats en si, on els carrers són tan estrets que havíem de caminar de costat per passar per alguns: en un km2 viuen unes 28.000 persones. Els carrers són tan estrets que dificulten el pas pels tancs israelians. També representa una desavantatge pels soldats entrar a la zona ja que és com un laberint i els hi seria molt fàcil perdre's i quedar-se en una situació vulnerable. És per això que des d'imatges preses per satèlits altres soldats els van orientant per com desplaçar-se per la zona cada vegada que entren a detenir o atacar la zona.

Quan diem camp de refugiats ens sol venir al cap una zona amb tot de tendes de campanya, però no és així. Els i les refugiades a Palestina porten 65 anys expulsades de la seva terra, i després de tant de temps s'han construït cases. Això sí, la zona és tant petita per tanta gent que viuen moltíssimes persones per cada pis i no existeix el concepte de la intimitat. El guia ens ha explicat que els carrers són tan estrets que quan mor algú i volen treure el seu cos per enterrar-lo, l'han de pujar fins als sostres i transportar-lo des d'allà ja que sinó no hi cap. El camp de Balata és el camp de refugiats més gran de tota Cisjordània.


Nablus és famosa per la seva producció de sabons d'oli d'oliva i hem tingut la sort de poder visitar la fàbrica més antiga que produeix aquest tipus de sabons. Amb les dificultats que posa Israel a Palestina per a que pugui exportar els seus productes, la venta de productes tan tradicionals palestins com aquest es veu limitada en el comerç internacional. "Israel doesn't give Palestine the slightest chance".
Hem visitat tota la ciutat vella de Nablus que és absolutament preciosa. Molts dels indrets daten de fa més de 3000 anys i dóna la sensació que cada carrer podria explicar una història. Les històries més recents però, són molt tristes. És molt típic veure per tota la ciutat (n'hi ha desenes) d'altars com el que podem veure a la foto dedicats a màrtirs palestins que han mort a mans d'israelians ja sigui durant la primera o la segona Intifada.


 La visita ha acabat a la Plaça Central: un altre espai preciós però ple de llàgrimes i mal records. En aquesta paret encara es poden veure els rastres de bales que van disparar els soldats israelians durant la Segona Intifada. En una sola nit van morir uns 29 palestins, van saquejar vàries cases i van detenir a tots els homes que van poder. El nostre guia que ens explicava la història va passar 30 dies a la presó.


A la nit hem anat a un preciós racó del desert, sense cap mena de llum artificial, només sota la llum de la lluna i les estrelles i ens hem despedit dels nostres amics madrilenys que ja han marxat. Després d'unes setmanes tan intenses... US TROBAREM MOLT A FALTAR!!!

P.D.: Ahir ens vam llevar amb la trista notícia de la mort de tres palestins. Deixem a continuació un enllaç on s'expliquen breument els fets. Quines negociacions de pau es podran dur a terme mentre que Israel segueix assassinant?

 http://www.rtve.es/noticias/20130826/menos-tres-palestinos-muertos-disparos-israelies-campo-kalandia/743404.shtml

dilluns, 26 d’agost del 2013

Día 10: "No beban, tenemos que regar"



Hay una gran diferencia entre contar lo que ves y vivir lo que ves. Ya hemos contado que las familias del Valle del Jordán no tienen apenas acceso al agua, pero esta mañana lo hemos vivido en primera persona. Hemos amanecido con un corte del suministro de agua que nos ha impedido trabajar casi toda la jornada: no se puede hacer cemento si no se tiene agua. Esto no tendría mayor importancia si fuera un hecho aislado, pero para las familias que viven aquí es un drama diario.

Un par de compañeras del equipo han estado grabando lo que ocurría y se han acercado a unos cien metros del asentamiento de colonos situado frente a Fssail ALwasta, el pueblo donde nos encontramos. Estos asentamientos usan las tuberías de este pueblo, las tierras de este pueblo, los cultivos de este pueblo y los recursos de este pueblo bajo la tutela del gobierno israelí. Hoy era día de riego en el asentamiento colono… Las conclusiones han surgido solas. Los colonos de la zona usan agua robada con el apoyo de las leyes israelíes, y lo que ocurra a su alrededor apenas importa.

Quizás contar los problemas que tienen en el Valle del Jordán con el agua sea repetirse, pero es cierto que sobre eso gira su vida diaria. Y con lo poco que hemos podido experimentar hoy (problemas para construir sumados a problemas de higiene) no se acerca ni por asomo a lo que supone vivir muertos de sed. Quizás la experiencia que se nos ha impuesto hoy nos ha acercado más a una realidad aplastante, pero mañana nos vamos, y la sequía permanece.

Carlos y Arantza

dissabte, 24 d’agost del 2013

Valle del Jordán: tierra que se ahoga, tierra que resiste

Valle del Jordán, tierra árida de montañas y desierto, dátiles y beduinos. Pero también tierra ocupada; ocupada por la sed, por asentamientos de colonos, por campos de práctica militar para el gobierno criminal de Israel. Valle del Jordán, tierra que se ahoga.

Un día, aquí hubo cultivo, hubo sombra, hubo agua; así vivieron, un día los beduinos palestinos; pero hoy todo ha cambiado y no de manera natural, ¡no! Las estrategias maquiavélicas e inhumanas de Israel en su afán por ocupar lo que no les corresponde, aquí también son latentes: se han apropiado del agua porque solo hay cultivos en los terrenos ocupados por colonos, mientras que lo poco que han  dejado a los palestinos es una tierra árida, que agoniza.

El pueblo beduino está siendo estrangulado, el plan es tan claro como duro: derrumbar sus humildes casas, controlar el agua (su curso y su precio), cambiar el paisaje y obligar así al exilio a las víctimas de semejante atrocidad, los palestinos.

Hoy, estamos en Wasta, un pueblecito palestino víctima de la ocupación del Valle del Jordán. Barro, piedras, paja, escasa agua y mucha voluntad, son las herramientas que estamos utilizando para reconstruir una de las casas del pueblo; pero no voy a detenerme en esto, prefiero dejarlo como anécdota; que el mérito sea de quienes aquí viven cada día, por ejemplo los niños y niñas que castigados –por el ocupante- a beber agua no potable filtran con sus propias camisetas para paliar la sed; o de las familias que tienen que pagar 215 shekels (40 euros aproximadamente) por 3 metros cúbicos de agua, mientras que una vez más, el ocupante, lo recibe gratis.

Pese a todo, los niños y niñas de Wasta, así como Rachid, Nebene, y tantos otros, nos han mostrado que aquí la resistencia no se ahoga. Esta agua, esta tierra, esta causa les pertenece.
Valle del Jordán: tierra que se ahoga, tierra que resiste.

Fabs

divendres, 23 d’agost del 2013

Llegada al Jordan Valley

Salimos por la mañana temprano a conocer una de las zonas más deprimidas de Palestina, el valle del Jordán.

Tras un pequeño receso para que algun@s probaran el agua y el barro del mar muerto, nos reunimos con Rasheed Jhaled, director de la Jordan Valley Campaign (2004).
Desde esta organización intentan ayudar a las comunidades beduinas de la zona recontruyendo las casas que l@s israelíes tiran, montar tuberías que provean de agua a las comunidades, escuelas, centros de salud…
En el valle del Jordán hay 2 pueblos considerados zona A (control administrativo y de seguridad palestina), algunos 6 pueblos en zona B (Administratción palestina y militar israelí) y otras 35 pequeñas comunidades y el resto del terreno es zona C (control total israelí). Aunque en la práctica l@s soldad@s israelíes pueden entrar donde les apetezca.
En la zona C l@s beduin@s no tienen permiso para usar el agua ni del río Jordán ni de los manantiales (los manantiales sólo para el ganado, nnca almacenar el agua y no todos los manantiales tienen acceso para palestin@s), así como sólo pueden comprar tanques de agua a la compañía israelí Mekorot. Mientras que l@s colon@s de esta zona reciben 64 litros por persona/día  gratis más lo todo lo que necesiten para cultivos y ganado; l@s beduín@s tienen que conformarse con 4 litros de agua/día.
La mayor parte de los pueblos no tienen acceso a la electricidad o a unas tuberías distribuidoras de agua y algun@s tienen que recorrer 15 km para comprar 3 metros cúbicos de agua por 215shekels.
En algunos pueblos los cables de la luz pasan por encima de los tejados y las tuberías bajo sus suelos, y aún así no pueden utilizarlos.
Un ejemplo de solidaridad entre vecinos lo configuran los 3 pueblos de Fasail Alfuqa (el de arriba)  Fasail Althta (el de abajo) y  Fasail aL wasta (el del medio).
Los pueblos  de arriba y de abajo tienen acceso al agua, pero no el del medio. Por lo que los pueblos de arriba y abajo no gastan todo su cupo y las familias permiten que las familias de en medio guarden en tanques parte del agua, con el riesgo consabido de que si los soldados se enteran de que algunas familias le están dando agua a otras es posible que se la corten.
Otro gran problema es que el 57% del Valle se ha denominado “zona de entrenamiento militar”. Estyo significa para las familias que si quieren los soldados hacer prácticas (algunas conjuntas con el gobierno de los Estados Unidos, les pueden sacar a 7 kilómetros de su casa, a pleno sol, y no dejarlos volver en 12 o 25 horas.
Sin embargo algunas de dichas zonas han sido cedidas por el ejército  a los colonos para actividades agrícolas.
Por la tarde visitamos a la familia Abu Najeh, cuya casa fue destruida ayer mismo por el ejército israelí por quinta vez. El padre de familia es n hombre mayor, confuso y desorientado. El abogado que contrataron preguntó las últimas veces a los soldados dónde o cómo podían evitar una nueva demolición y le dijeron que sólo le hacía falta mover unos metros la casa. La ha movido 5 veces ya sin resultado.
No tiene más trabajo que una veintena de cabras y ovejas, con las que hace queso para comprar comida. También tienen un pequeño huerto y algunas gallinas. Pero él agradece a Dios que no destruyeran los cercados y la comida de los animales, sólo su casa y sus tanques de agua.

Ahora duermen en una alfombra, cuatro palos y una tela de tejado en el rocoso suelo de este desierto, auque a los niños los suben a un tractor por la noche por miedo a las serpientes y escorpiones.
Rasheed termina criticando a esas ONG y organizaciones que evitan colaborar con proyectos en la zona C porque Israel no da permiso, y cuando vienen es para darles tanques llenos de agua en vez de ayudarles a montar tuberías para que puedan abastecerse por sí mismos.
En general hemos escuchado bastantes críticas de este tipo, l@s palestin@s no quieren más ayuda humanitaria que siga convirtiendo los retazos que quedan de su nación en una gran coalición de ONG.
Ell@s esperan de nosotr@s la ayuda civil y política para poder luchar por sí mism@s, sólo necesitan las herramientas y que les permitamos defender por sí mism@s sus derechos.

Beatriz Piqueras


dimecres, 21 d’agost del 2013

Dia 7: "La pau és molt dolenta si estàs ficat en el negoci de matar"

Avui hem visitat la capital palestina, Ramallah,  (de facto, segons els acords d'Oslo hauria de ser Jerusalem) a la qual a través de vàries xerrades hem pogut visualitzar més cares de l'ocupació i el conflicte. Ramallah es troba a 20 km de Bein Sahour, ciutat en la qual es troba el nostre hostal, però degut al mur construït hem hagut de donar una volta de més de 50 km per arribar-hi, per tant un trajecte que podria durar uns vint minuts ha durat més d'una hora degut a les traves de l'ocupació: el mur, els checkpoints i els soldats.

Hem començat el matí a ADAMEER; una ONG palestina d'ajuda legal gratuïta als palestins que es troben en presons israelianes. Ens ha explicat dades terrorrífiques. Des del 1967 un 20% de la població palestina ha estat arrestada, dels quals un nombre important és detenció administrativa, en la qual no s'explica el motiu de la detenció (només ho coneixen el jutge i els militars) factor que dificulta molt que l'advocat pugui defensar al detingut. Amb aquestes detencions tampoc es fa saber al presoner quan sortirà, se li solen donar condenes de 4 mesos i un dia abans de que aquests acabin se li comunica que s'haurà de continuar 4 mesos més i així fins a quan decideixin. Tots els palestins són jutjats per soldats (els jutges, els fiscals, els advocats, els traductors... tothom qui forma part del judici és un soldat) ja que els israelians declaren que estan en guerra des del 1948, tot i que els israelians no són jutjats militarment. La majoria de les detencions es donen entre les dues i les tres del matí i els soldats sempre aprofiten l'ocasió per humiliar al detingut davant la seva família i destruïr la seva casa de totes les maneres possibles. El missatge que volen enviar a la família és molt clar: nosaltres tenim el control. Els presoners palestins són considerats "presoners de seguretat" hi poden ser interrogats durant més de 90 dies. Des del 1967 73 presoners han mort a presons israelians degut al maltracte i la tortura que es dona allà. Els militars no respecten ni la llei israeliana (curiosament la llei no permet alguna de les coses que duen a terme) ni tampoc la internacional: entren a la zona A (acordat per Oslo que la zona A es troba sota control palestí) i justament fa pocs mesos van saquejar l'oficina a la qual estavem; van entrar a mitja nit i es van emportar tots els ordinadors i documents importants. Tenen proves de vídeo dels fets, però, a quina policia podrien denunciar-ho?



També ens han parlat sobre la importància de les vagues de fam: l'últim recurs que els hi queda als presoners per lluitar per la millora dels seus drets humans. Als 80 a través de vagues de fam van poder aconseguir llits (abans dormíen al terra). Podem aprendre molt més sobre la situació dels presos palestins al canal de Youtube d'Adameer i a la seva pàgina de Facebook.

Més tard, al jardí de les Nacions al cor de Ramallah hem parlat amb el Dr. Munir Fashei sobre l'educació alternativa. Ens ha explicat la seva visió sobre l'educació, la qual després hem debatut profundament, i com l'educació és utilitzada com a eina de control. Actualment ha portat campus als campaments de refugiats: resistint a l'ocupació al nivell de coneixement. 

Després de dinar ràpidament hem pogut parlar amb Omar Bargate, representant de BDS (Boycott Divestment Sanction) organització que funciona des del 2005 i que demana el boicot a nivell acadèmic, militar, cultural i financer de l'Estat d'Israel fins que aquest no acabi amb l'ocupació del 1967, acabi amb la discriminació racial: l'apartheid i doni el dret de retorn als refugiats palestins (més de 7.000.000 de persones). A través de www.whoprofits.org podem saber quines empreses es beneficien de l'ocupació israeliana i a www.bdsmovement.net com organitzar-nos per seguir amb el boicot. Ens ha sorprès saber que als ciutadans estadounidenses se'ls hi descompten impostos al donar diners a l'Estat d'Israel. Tant Estats Units com la Unió Europea dóna xifres astronòmiques a Israel, però BDS està aconseguint que aquesta xifra disminueixi. És tal la por que sent Israel a l'aïllament que podria aportar el boicot que és ara el Ministeri d'Estratègia Interior el que s'encarrega del tema. També ens ha sorprès saber que no és només el lobby jueu el que té molt de poder a la Casa Blanca i al Congrés sinó que també el Cristià Fundamentalista Anglicà. La xerrada ha acabat amb la frase: "La pau és molt dolenta si estàs ficat en el negoci de matar", que demostra com hi ha entitats, corporacions i governs que no estan interessats en la pau com a objectiu.

Més tard hem caminat per Ramallah on hem vist a una de les places centrals aquesta estàtua representativa que mostra com els palestins caminen cap a la construcció de la seva nació i la seva llibertat.


També hem visitat la tomba de Yasir Arafat, que va ser el primer president de l'Autoritat Nacional Palestina.


Hem tornat a recórrer el llarg recorregut per tornar a Beit Sahour i passant per un dels checkpoints hem pogut viure l'aleatoritat de la llei israeliana; quan el soldat ha pujat al bus per comprovar qui erem ha cregut que la Bea era àrab i li ha volgut demanar el passaport però quan ràpidament li hem dit que erem turistes espanyols ens ha deixat marxar. Hem tingut sort, de la mateixa manera que ens ha deixat marxar ens hagués pogut retenir durant vàries hores.

Després de sopar hem parlat amb Baha sobre el turisme alternatiu. Ens ha agraït el turisme que estem fent, però també ens ha explicat que és només el 5% del turisme total que viatja a Palestina. Que l'Estat Israelià controli les fronteres fa que també controli el turisme i pugui manipular molt fàcilment què veuen els turistes fent que s'invisibilitzi la realitat palestina i l'ocupació sota la qual viuen. 

Per acabar vull explicar que passejant pel barri on estem podem veure moltes senyals d'USAID; campanyes d'Estats Units que donen diners a Palestina. 




Aquests diners són una mostra de la hipocresia internacional. Mentre que per una banda Estats Units dóna una barbaritat de diners i d'ajuda militar a Israel, dóna certes ajudes a Palestina que no són equiparables de cap manera. Cal parar el suport per tal de que Israel perdi part del seu poder, perquè així quan puguin parlar Palestina i Israel es trobin en situacions més igualitàries que en les que es troben actualment.

Alys

Día 6: "Nosotros sólo queremos vivir en paz"

Una tarde más, cae el sol en Palestina y llega el momento de realizar la difícil tarea de resumir en unas líneas todas las emociones e imágenes que se agolpan en nuestras cabezas.
Esta mañana, nos hemos dividido en dos grupos.
Los más madrugadores han salido sobre las cinco, con la intención de ver el check-point de Belén (conocido como “Check-point 300”) en plena hora punta. El escenario que nos han descrito es casi tan demoledor como el que hemos podido observar nosotros hora y media más tarde. Cientos de personas haciendo cola entre dos verjas de hierro para cruzar el control israelí que da acceso al otro lado del muro, donde la mayoría de los palestinos trabaja para los israelíes. La situación no puede ser más humillante.
Una de nuestras compañeras ha podido grabar parte de la escena, aunque por ello ha tenido que exponerse a un interrogatorio de los soldados; los mismos que también a nosotros nos han obligado a borrar parte de las fotos que habíamos hecho. Imagino que uno no debe de sentirse muy orgulloso de realizar ciertos actos y por eso trata de ocultarlos a toda costa. Aún así, ya os adelantamos que difundiremos al máximo el material conseguido.


Más tarde, una vez habíamos llegado todos a Jerusalén Este, algunos de nosotros hemos ido a visitar la Explanada de las Mezquitas; lugar sagrado para los musulmanes en el que se encuentra la gran Mezquita de Al Aqsa y la Cúpula de la Roca, que como ya explicamos en otra entrada, tiene varias interpretaciones para las tres religiones monoteístas.
Después, nos hemos acercado también al Muro de las Lamentaciones, en el que decenas de judíos (mujeres a la derecha y hombres a la izquierda) leían La Torad y rezaban en silencio. Y para completar el tour de lugares sagrados, hemos entrado a la Iglesia del Santo Sepulcro, donde según la tradición cristiana se encuentra la tumba de Jesús.
Desde luego, paseando por esta ciudad se entiende a la perfección la importancia que tiene para los creyentes de estas tres religiones. Y también las constantes tensiones y conflictos que genera su convivencia.
Sobre las 11h de la mañana nos hemos vuelto a reunir todos para encontrarnos con Lea, que nos ha llevado a conocer una agradable librería llena de interesantes publicaciones sobre el conflicto palestino-israelí y sus diferentes puntos de vista. Allí hemos aprovechado para hacer algunas compras.
A la salida, nos hemos dirigido a la parada del tranvía, donde nos esperaba Daoud. Con él hemos viajado hasta Lifta, antiguo pueblo árabe de Jerusalén Oeste renombrado como Neftoa por los israelíes, en ese constante intento de borrar la memoria histórica del pueblo palestino.
En realidad Lifta no es sino un conjunto de casas fantasma; un recuerdo de la vida palestina tal y como debía de ser antes de la Nakba (“el desastre”) del  48, en el que  entre 500 y 800 aldeas y pueblos como éste fueron arrasados por el ejército israelí. Ahora apenas quedan unas cuantas piedras, reflejo de miles de sueños truncados y vidas robadas.


Después de comer entre las ruinas de Lifta, nos hemos despedido de Daoud para  viajar con Muhammad (arquitecto que colabora con el ICADH) a Beit Hanina, pueblo de la periferia de Jerusalén Este. Allí, hemos visitado a la familia Al Sweish, cuya casa fue reconstruida por tercera vez en 2011 por otra brigada española.
Zidane, acompañado de su mujer Nasrine y sus cinco hijos, nos ha recibido con los brazos abiertos, enseñándonos orgulloso su casa y ofreciéndonos, café, té, uvas de su parra y dulces hechos por ellos mismos.
Nos hemos vuelto a emocionar escuchando su historia; otro drama más en el que la ocupación y el conflicto adquieren nombres propios. Pero también al contemplar sus sonrisas y sus ganas de vivir; de resistir.
Han agradecido el trabajo de los voluntarios que ayudaron a reconstruir su casa (“trabajaban mejor que los propios obreros”, bromeaba el matrimonio) y nos han pedido simplemente que a nuestra vuelta a España contemos su historia y visibilicemos la realidad que viven día a día.
“Nosotros sólo queremos vivir en paz”, nos decía Zidane. Y tienen todo el derecho del mundo.
Al menos por nuestra parte queda el compromiso firme de darles voz; de no ser cómplices de un silencio que ahoga año tras año a todo un pueblo; el Pueblo Palestino.





María (Peque)