No més complicitats amb Isrel

divendres, 28 d’agost del 2015

Dia 13: Ramallah


Avui hem pogut descansar més que habitualment i és que ja era necessari per al dia que ens esperava. Hem viatjat fins a Bil’in per conèixer la realitat del poble i un membres dels Comitès de Resistència Popular.

Al 2002 es va iniciar la construcció del mur a la zona de Bil’in, confiscant el 58% de la terra per a construir assentaments israelians impedint així que els pagesos palestins poguessin conrear la terra. Davant d’aquesta ofensiva, el poble (juntament amb l’InternationalSolidarity Movement i alguns israelians no sionistes) va decidir organitzar-se en Comitès de Resistència Popular per evidenciar la ocupació israeliana i guanyar la terra confiscada. Van haver-hi accions creatives a diari durant dos mesos per captar els mitjans de comunicació, com ara lligar-se a les oliveres per evitar que aquestes fossin tallades o disfressar-se d’Avatar per simbolitzar la ocupació amb una pel·lícula coneguda internacionalment.

L’estratègia va derivar cap a una convocatòria regular els divendres, després de la pregària musulmana al migdia, que ha durat fins a 10 anys. Al 2007 una declaració de la Cort Israeliana va declarar il·legal la construcció del mur (que finalment es va desmantellar al 2011), però el poble de Bil’in va decidir seguir amb la lluita per recuperar tota la terra robada, inclòs el mur de formigó que es troba just davant de la l’assentament, encara vigent avui en dia. Bil’in s’ha convertit en un referent internacional, pel que fa a la lluita palestina de resistència no armada.

Davant aquest context, hem decidit donar suport com a observador a la manifestació d’aquest divendres, que s’ha iniciat cap a les 13,30h. Davant la nostra sorpresa, l’exèrcit israelià ja es trobava armat i en jeeps militars a l’alçada de l’antiga tanca que representava el mur. Només hem pogut avançar uns metres ja que de seguida han començat a disparar gasos lacrimògens als manifestants, que hem hagut de dispersar-nos ràpidament. Gràcies a un dispositiu de seguretat preparat prèviament a la manifestació hem pogut pal·liar millor l’efecte del gas, encara que no hem pogut evitar els seus efectes més directes. La pluja de gasos s’ha intensificat fins al punt en què hem hagut de retrocedir al punt de trobada.

Per recuperar forces, hem anat a dinar a Ramallah i tot seguit ens hem trobat amb en Ziad Amro, treballador del Ministeri d’Afers Socials de l'Autoritat Nacional Palestina, centrant-se en les persones amb diversitat funcional. Ens ha comentat que, a principis dels anys noranta, les institucions de Ramallah tenien un pressupost concret per poder invertir en programes destinats a persones amb diversitat funcional (intel·lectual, sensorial, visual, mobilitat reduïda...). Al cap d’uns anys, aquest pressupost va desaparèixer i fa que no es pugui treballar adequadament en aquest aspecte.

A causa de la ocupació, amb la política d’ossos trencats de l’exèrcit israelià (que es basa en trencar els ossos de palestins de famílies més lluitadores), el que s’aconsegueix és que moltes persones que no tenien una diversitat funcional l’adquireixen a causa d’aquesta política. Això fa que aquestes persones ja no surtin de casa i que tinguin la seva família ocupant-se d’elles, mantenint-les lluny de la lluita, i que l’Estat israelià pugui continuar amb la ocupació. Amb les condicions actuals, és molt dificultós diagnosticar el què pateix realment la persona amb diversitat funcional i això fa que el treball amb les famílies, programes, activitats, etc. sigui molt complicat. El que s'havia aconseguint en polítiques socials en quant a visualitzar aquest col·lectiu ha quedat desbancat.

Després de sopar a l’hostal, hem anat a l’Alternative Information Center on ens ha fet una fet una xerrada la Nurit Peled, professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem, que ha fet un estudi sobre la imatge que es transmet als nens israelians, a partir de la seva escolarització, sobre els palestins. Explica que l’Estat d’Israel es legitima mitjançant la idea divina sobre el dret del poble jueu a habitar la terra promesa. Així doncs, els palestins es converteixen en una amenaça per aconseguir aquesta terra i en ocupants en el seu propi territori.

Els palestins representen una ocultació sistemàtica als llibres de text israelians, no apareixen fotos de com són i a més s’exerceix una manipulació dels mapes i de la pròpia comunitat palestina (tradicional, en contra de la modernització, sense drets, sense serveis bàsics, etc.) per reduir-los i ignorar-los com a poble. A tall d’exemple, Peled ens ha explicat que els nens israelians mai no veuen una foto d’un checkpoint en una hora punta del dia o que en els mapes hi posa que no hi ha dades sobre Cisjordània. Així doncs, no és estrany trobar frases en els llibres de text que legitimen les massacres comeses per l’exèrcit israelià (considerades internacionalment crims de guerra) i, fins i tot, els seus executors són glorificats i considerats herois per la societat israeliana.

dijous, 27 d’agost del 2015

Día 12: Nablus


Avui hem anat a Nablus.
És una ciutat bonica i amb molta vida. És la que millor conserva el seu casc antic. És famosa pels seus sabons d’oli d’oliva i la indústria dels dolços. Hem pogut comprovar les dues coses, ja que hem visitat una fabrica artesanal de sabons i el propietari ens ha explicat la manera tradicional de producció.  També algunes hem provat uns dolços boníssims que es diuen naftes.
El nostre guia local, Mustafà, ens ha portat al seu barri, Jasmine. És un barri amb una forta resistència política i on van néixer alguns líders de faccions armades de Hamas i Al-Fatah, com ara els tigres negres i les àguiles vermelles.
A Nablus hi ha tres camps de refugiats.
Hem visitat un d’ells, el Balata Camp, el més gran de Cisjordània. Es va construir arrel de la Nakba i té 28.000 refugiats en un km2. La densitat fa que els refugiats hagin hagut de utilitzar tot l’espai per edificar, sacrificant la intimitat. Els carrers són molt estrets i no hi pot passar cap cotxe ni ambulància.  Per tant, quan algú mor els familiars han de transportar el seu cos de terrat en terrat fins a sortir del camp.
La terra del camp no és propietat seva, si no de la UNRWA. És un camp molt actiu políticament, ja que va ser iniciador de la primera Intifada i un fort participant de la segona. Hi ha quatre escoles i una clínica, que compta amb només dos doctors.
Els refugiats van deixar les seves cases sense agafar res més que la clau pensant que en poques setmanes tornarien.  Han passat 67 anys i encara estan esperant el retorn. Hem visitat el Yaffa Cultural Centre que es troba a dintre del camp.
Es divideix en dos departaments, un lúdic-formatiu i l’altre de salut mental.
Posteriorment, ens hem desplaçat al centre de Nablus i hem visitat el Women Study Center, fundat l’any 1989, sobre tres eixos principals,  llibertat, dignitat, igualtat. Segons el que ens han explicat, les dones es veuen afectades per dues situacions principalment, l’ocupació i el sistema patriarcal. Freqüentment, les dones lluiten en contra de l’ocupació i s’obliden de la seva pròpia situació. Una verdadera alliberació passaria per una solució justa a les dues problemàtiques.  
La primera Intifada va ser un moment de forta unió entre dones i homes, on lluitaven colze a colze. Però després la situació ha empitjorat.


Per aconseguir que les dones es trobin en una posició més igualitària, han creat programes  establerts en fases. D’una banda, estudiar per adquirir formació i  de l’ altre, aconseguir una feina que les independitzi. En el centre treballen també la pèrdua – de persones properes, de la llar etc – i té un projecte formatiu amb els nens sobre com protegir-se d'agressions sexuals i treballa una visió de gènere igualitària dins de la societat. Un altre focus d’anàlisis són les dones divorciades, que tracten d'empoderar-les i treballar la imatge que la societat té d’elles.

Seguim gaudint, ens veiem aviat!

Dia 11


El dia ha començat força d’hora amb una primera reunió amb una advocada (palestina de naixement però criada als Estats Units) de l’ONG Al-Haq. Aquesta, és l’organització més antiga que treballa defensant els drets humans a Palestina i es dedica a documentar les violacions d’aquests drets.


Com estem observant dia rere dia les brigadistes, Israel exerceix una enorme pressió damunt la població palestina i conjuntament amb la increïble extensió de terra que els hi ha robat, no només no està demostrant cap mena de mirament o preocupació per a complir cap dret humà sinó que al contrari, no té cap intenció d’acabar amb l’ocupació perquè els hi resulta més que rentable.


És per aquest motiu que, essent conscients de la no voluntat de participació per part d’Israel en processos de negociació o de rebaixar qualsevol política repressiva, i tenint en compte la poca implicació o efectivitat de la “comunitat internacional”, aquesta organització legal opta per centrar-se en denunciar l’explotació dels recursos naturals palestins per part de l’ocupant. Redactant informes sobre com Israel està realitzant un espoli de l’aigua, el petroli, productes del Mar Mort, negocis als assentaments, etc.


Després d’un passeig per Rammallah ens hem dirigit a una trobada intensa amb Addameer Prisoner Support and Human Rights Association, una associació que treballa denunciant l’incompliment dels drets de les preses polítiques palestines (i és que cal tenir en ment que un 20% dels palestins són arrestats al menys un cop a la seva vida).

Els israelians porten a terme detencions massives, no per temes de seguretat (fa temps que la seva excusa ha quedat obsoleta davant la realitat palpable i unes xifres esgarrifoses que parlen per si soles), sinó per a perjudicar directament a la societat palestina. Ens expliquen com ara mateix hi ha més de 5.700 presoners polítics i 400 més que es troben en detenció administrativa.

La detenció administrativa és una situació que implica la detenció de la persona sense que aquesta en conegui el motiu ni l’acusació (tampoc ho sap el seu advocat ja que són arxius secrets). En aquestes detencions el procés es pot allargar durant 6 mesos i anar-se prorrogant fins a l'infinit. Durant aquest temps, com la resta de preses, pateixen tortures (tant nens com adults): pallisses, estar tancades en sales amb molt de soroll, forçar-les a posar-se en una posició incomoda, aïllament, etc.

Després d’una reunió que ens ha deixat força tocades en Baha ens ha portat a dinar a un restaurant on hem pogut gaudir del menjar i preparar-nos per a la següent trobada del dia, amb el BNC l’organització que representa totes les associacions que l’any 2005 van llançar la campanya del BDS.

Aquesta promou el Boicot, les Desinversions i les Sancions per a Israel i les seves institucions (no a les persones físiques). És un moviment antiracista i solidari que treballa per a acabar amb l’ocupació i que lluita pel dret al retorn dels refugiats i les refugiades. Per a tal efecte fa una demanda a la comunitat internacional tant a estats com a empreses privades, per a que apliquin aquestes tres mesures de boicot en relació a Israel en tots els àmbits: acadèmic, cultural, econòmic, etc. Concretament demanen el boicot fins que:


  1. Finalitzar la seva ocupació i colonització de totes les terres àrabs ocupades al juny de 1967 i destruir el Mur;
  2. Reconèixer els drets fonamentals de la ciutadania àrab-palestina d'Israel per a una total igualtat; i
  3. Respectar, protegir i promoure el dret dels refugiats palestins de tornar a les seves cases i propietats tal i com estableix la resolució 194 de les Nacions Unides.

Avui ha estat un dia complet, amb moltíssima informació i això ha provocat que la majoria notéssim l’esgotament acumulat sempre barrejat amb la frustració que conèixer la realitat de les palestines comporta. Després d’una estona d’esbarjo a Beit Sahour, hem sopat i ens ha vingut a visitar a l’hostal Juseph Shomali un periodista i productor palestí que treballa per a la BBC.

Ell ens ha exposat la seva visió professional com a periodista en un mitjà que arriba a tanta audiència. Com era d’esperar, la pressió del lobby jueu i d’Israel es fa notar en la difusió (o no) de notícies vinculades amb l’ocupació, i no solament això, sinó que va més enllà promovent una mena de glossari alternatiu plagat d’eufemismes com no mencionar mai l’existència d’un estat palestí, o titllar tota acció de terrorisme.

Bona nit,

Núria, Irune i Andrea

dimecres, 26 d’agost del 2015

Día 10


L'aniversari de la Júlia es va convertir en una celebració espontània a un bar de Beit Sahour, amb la presència dels nostres dos coordinadors palestins.

Aquest matí, cansats però amb els ànims renovats, ens hem reunit a primera hora del matí amb Juani Ruiz, representant de Health Work Commitees, organització creada el 1985 i dedicada a enfortir l'accés a la sanitat a Cisjordània i Gaza. A Cisjordània tenen 17 clíniques, inclosos 2 hospitals, un a Qalqilya i un altre a Beit Sahour. Perquè ens fem una idea de la magnitud d'aquest tipus d'iniciatives, a Cisjordània el 55% dels serveis sanitaris són proporcionats per l'Autoritat Nacional Palestina, mentre que el 45% restant està a càrrec d'associacions privades.

Segons el Conveni de Ginebra, un país ocupant ha d'encarregar-se de les necessitats del poble ocupat, però queda clar que Israel no compleix amb aquest mandat. Una de les formes de fer front a aquesta situació és la creació de clíniques mòbils, capaces de donar atenció a diferents comunitats del país, sobretot a la zona C, on els serveis són pràcticament inexistents.

A més dels problemes mèdics que puguin patir els ciutadans d'arreu del món, l'ocupació israeliana té un impacte directe sobre la salut dels palestins, sobretot en relació a l'aparició de problemes cardíacs vinculats a l'estrès i l'ansietat provocats per la vida quotidiana sota el setge israelià. En el cas dels homes, segons el Health Work Commitees, això afecta el 30% de la població. Pel que fa a les dones, Palestina és el quart país del món amb la taxa de mortalitat més alta de càncer d'úter i mama. Una altra de les conseqüències que té l'ocupació sobre la salut pública és la falta de qualitat de l'aire provocada per la destrucció de recursos naturals amb l'objectiu de crear nous assentaments. Això es materialitza amb al·lèrgies i diferents problemes respiratoris. L'acaparament de recursos naturals per part d'Israel també afecta l'aigua, obligant a la població palestina a abastir-se d'aigua de baixa qualitat, cosa que pot afectar-la negativament tant a través del seu consum directe com de productes regats amb aquesta.


Visita al Women Center for Counciling in Palestine

El Women Center for Counciling in Palestine (WCCP) és una associació fundada el 1997 amb l'objectiu de donar suport psicològic i social a les dones que pateixen violència de qualsevol tipus a Cisjordània. Principalment, l'ajuda arriba a través de suport econòmic i de l'empoderament de les dones a través de formació ocupacional.

Una de les metes que el WCCP es planteja és aconseguir l'aprovació d'una llei de protecció dels drets de les dones, que faci front a la violència que pateixen. Per tal d'aconseguir-ho, treballen en xarxa amb diferents organitzacions. Malgrat que s'han aconseguit petites victòries en relació a la situació de la dona a Palestina, encara queda molta feina per fer. Un exemple d'això és que encara que el percentatge de dones a la universitat és majoritari, un cop acabats els estudis superiors tenen menys possibilitats de trobar feina que els homes. De fet, el 50% de les dones estan a l'atur, i de moment l'Autoritat Nacional Palestina no ha dissenyat cap pla per posar remei a aquesta situació.

Potser la solució passa per un canvi a l'educació. És per això que el WCCP treballa des de les escoles amb professors, pares i alumnes per intentar transformar aquesta realitat social des de la base.


Resistència camperola a l'ocupació

Al migdia ens dirigim cap a l'oest de Betlem, on l'estat d'Israel té un pla per ocupar 75 km2 d'una de les zones més fèrtils de Cisjordània. Des de 1967, aquesta zona ha patit una forta pressió colonitzadora, cosa que ha provocat que l'activitat agrícola dels pagesos palestins passi del 13% a l'1%. A la població d'Al Hader, els pagesos han de suportar multitud d'agressions. Des del 1967 cap palestí ha pogut establir noves estructures de construcció a les seves terres. El 1993 l'estat d'Israel va construir una carretera de circumval·lació que segregava la comunitat de les seves terres de cultiu. Més tard, el 2002, es va proposar un pla de construcció del mur, que en cas de dur-se a terme suposaria l'annexió del 93% del territori d'Al Hader al territori de domini israelià.

En aquesta zona hem pogut conèixer dos pagesos que s'enfronten a l'ocupació de maneres diferents. El primer es diu Abu Maher, un camperol d'avançada edat que manté amb vida un terreny agrícola de dimensions considerables. Mentre ens explica la seva història ens ofereix raïm produït al seu terreny. De fet, el que més ens sorprèn és que malgrat l'escassetat de recursos per cuidar la terra, ell segueix cultivant-la amb l'objectiu principal d'evitar que l'estat d'Israel se l'apropiï. Per això mateix ha decidit plantar-hi oliveres, que requereixen menys dedicació que altres tipus de cultius. “Ara tenen tot el poder, poden fer el que vulguin, però al final nosaltres guanyarem. Que facin el que vulguin perquè estem convençuts del nostre futur”. D'aquesta manera ha conclòs Abu Maher la nostra trobada.

El segon camperol amb qui ens hem trobat era Abu Diya. En el seu cas, ell ha de viure just al costat d'un dels anomenats llocs d'avançament. Es tracta del pas previ a l'establiment d'un assentament de colons. En el seu terreny sí que hem pogut veure diverses construccions, ja que són respectades pels israelians pel fet d'haver-se edificat abans del 1967. Tot i això, la pressió soferta no és menor. Cada tres mesos, l'estat israelià actualitza la seva base de dades de fotografies aèries per controlar que no hi hagi noves construccions.

La història d'Abu Diya està marcada per l'apartheid sionista. Abans de dedicar-se al cultiu de les seves terres, treballava en una impremta a Jerusalem. El 2002, després que les forces israelianes matessin la seva mare i un dels seus dos germans, va ser considerat una persona perillosa per la integritat d'Israel i se li va retirar el permís d'entrada a Jerusalem. Va ser aleshores quan va decidir conrear les terres de la seva família per tenir algun recurs econòmic. Primer va haver de batallar per fer fora els colons d'aquestes terres. Una vegada es va imposar, va dedicar el seu temps a aprendre l'ofici de pagès. Des de fa dos anys, Abu Diya compta amb 19 treballadors o, el que és el mateix, les seves collites representen la font d'ingressos principal de 19 famílies.

De tota manera, la realitat que hem vist avui sobre el terreny pot canviar en qualsevol moment. La voluntat d'Israel és seguir usurpant terres al poble palestí a través dels anomenats llocs d'avançament.

Una vegada completada la nostra jornada, hem disposat d'una estona de temps lliure que ha servit per assimilar o bé per desconnectar de les noves experiències adquirides. Després de sopar posem punt i final al dia amb una assemblea de valoració del funcionament que hem tingut com a grup en els últims dies. Demà Ramallah ens espera.
Ale, Laura i Andreu

dimarts, 25 d’agost del 2015

Dia 9: PORTA AMB PORTA


Avui tornem a despertar a Betlem després dels dies que hem passat a la Vall del Jordà. Agafem direcció Susya. Aquesta és una de les 28 comunitats beduïnes no reconegudes dins de Cisjordània per part d'Israel i, segons l'estat, s'havia d'enderrocar el dia 3 d'agost d'enguany. Gràcies al paper dels comitès de resistència popular i l'ajut de la cooperació internacional, s'ha alleugerit el pes de la ocupació cap aquesta “zona”. Cal recordar que es troba al costat d'un assentament il·legal de colons, que sistemàticament sabotegen les mínimes infraestructures d'aigua, llum i serveis.



Tenim temps d'estar tranquils vint minuts fins a trobar-nos amb el nostre primer “flying checkpoint”, exactament a les 8.35h. Sembla ser que és quotidià pels palestins trobar-se una furgoneta de l'exercit israelià creuada al mig d'una carretera secundària civil, però per nosaltres no ho era. Punxes al terra i fusells penjats al coll de nois que encara haurien d'estar estudiant. Gaudint dels privilegis que malauradament no hem escollit ni ens pertoquen, poden passar aquest entrebanc sense pena ni glòria.



Una roca pintada amb un “Benvinguts a Susya” és la única manera de saber que et trobes a la seva comunitat. Més endavant, ens trobem una tenda rudimentària amb una bandera palestina pintada i el lema “aturem la demolició de Susya”, que s'entrellaça amb un paisatge d'allò més peculiar: cases enderrocades, un assentament de colons a la llunyania que ens vigila, banderes de Fatah i de la Unió Europea i una comunitat palestina que refusa fermament marxar de la seva pròpia terra on viu, treballa i estima. Només trepitjar la comunitat ens trobem en Nasser, que ens fa un breu recorregut entre les tendes de la comunitat, formada per 35 famílies amb 320 persones i comencem a entendre de ben a prop què vol dir viure sota la por permanent de veure com se t'expulsa del teu territori. Més del 80% del poble ja pertany als colons i la comunitat beduïna, els palestins, només conserven el 20% del terreny del poble, que correspon a la part agrícola de la zona. A continuació concertem una petita xerrada amb en Nasser, que ens explica la història de l'assetjament que ha patit i pateix Susya i entre tasses de te, encetem una ronda de preguntes que ens permet a les brigadistes entendre la complexitat de la problemàtica en què es troba la regió. Després d'això omplim la paraula germanor de contingut quan dinem plegades amb habitants de Susya gràcies al menjar que ens preparen. Just després de l'àpat continuem el nostre camí cap a Hebron.

Malauradament Hebron és un nom conegut per nosaltres: és la única ciutat de Cisjordània que té colons al casc antic de la ciutat, colònies de ferotges israelians que malmeten el nom de la ciutat i ataquen, amb totes les seves conseqüències i amb la flagrant vulneració que suposa aquest fet, la majoria de palestins i palestines de la ciutat. Un cop arribem a Hebron i passem el nostre primer checkpoint, ens trobem amb la organització Youth Against the Settlements (joventut en contra dels assentaments) organització palestina amb un marcat caràcter juvenil de defensa dels drets humans de la seva pròpia comunitat, a través de campanyes mediàtiques i de denúncia de les barbaritats que ha de patir la població civil. No tant sols és un problema el rol dels colons dins del centre de la ciutat, sinó que, a més, hi ha 103 checkpoints concentrats en una superfície molt reduïda, exactament un quilòmetre quadrat. Cal afegir que la ciutat està plena a vessar de militars pels seus carrers i aquesta imatge no és pròpia d'una ciutat que històricament ha estat el centre industrial de Cisjordània, ans al contrari, sembla més un paisatge més proper a un territori ocupat militarment. Després de veure el centre on Youth Against the Settlements desenvolupa les seves activitats, ens dirigim al centre de la ciutat, on ens espera en Walid, de Hebron Rehabilitation Committee, per continuar el nostre tour. Trobem important remarcar que l'activitat d'aquesta organització, es veu profundament afectada i condicionada pel fet de compartir porta amb porta l'espai amb un edifici ocupat per colons de forma il·legal protegits per l'exèrcit israelià.

Ràbia i impotència corre per la nostra sang quan veiem que el nostre amic de viatge, Baha, que ens acompanya sense problemes des del primer dia, ha de fer-se passar per internacional per poder passar el checkpoint, sense haver de donar explicacions ni rebre vexacions per part de els militars de l'exèrcit israelià.

Se'ns presenta un món més proper a Orwell que els escenaris d'una zona comercial d'Orient Mitjà. Carrers completament buits, cares marcades per la repressió que constantment reben i que els impedeix realitzar la seva vida.

No només la repressió marca la vida de les persones que han de patir les hostilitats dels colons. No estem parlant d'una comunitat de veïns que es troben a l'ascensor amb cara de pomes agres. Ens referim als sentiments d'una mare que ha de veure com una malla metàl·lica ha de protegir el seu fill davant l'amenaça de rebre un cop de roc, àcid, excrements o tot allò que se'ls hi pugui ocórrer.

Totes les cases ocupades pels colons estant situades sobre els comerços i cases palestines demostrant així, la superioritat que els hi atorga el Govern d'Israel als colons.

Us podeu imaginar el què suposa viure en una gàbia? Doncs això és el barri de Tel Romeida.



I amb aquesta història de solidaritat i compromís, ens acomiadem fins demà.



PD: Acabem el dia donant la benvinguda als 21 anys de la Júlia. Per molts anys brigadista.



Àlex, Eva i Marta

dilluns, 24 d’agost del 2015

Dia 8 Útim dia a la Vall del Jordà

El dia comença amb un agradable despertar després d'una nit de picades, partides de cartes i estrelles fugaces. Són dos quarts de sis del matí, comencem a esmorzar per agafar energia per les últimes hores de feina a la Vall del Jordà mentre ens donen les indicacions per les tasques que durem a terme durant el matí.

Després de l'últim esmorzar i donar la volta a tots els maons que vam fer ahir, seguim treballant en el centre de dones de la comunitat, algunes companyes a la part interior deixant a punt el terra de l'edifici i d'altres acondicionant l'exterior. Mentrestant, un altre grupet netejava, recollia i endreçava el centre del Jordan Valley Solidarity Movement.

Dos quart d'onze, acabem la feina sota un sol de justícia i comencem a fer les maletes, arriba el moment més trist de la jornada –i qui sap si de tota l'estada- on les membres del Jordan Valley Solidarity Movement ens donen i reben les gràcies, per la feina, l'acollida i les experiències viscudes durant aquests tres dies tant intensos. Moments de llàgrimes, abraçades i petons. Moments de somriures, mirades de complicitat i agraïment.

Però aquesta escena, que podem viure a qualsevol racó del món, no ens fa oblidar on som, amb qui i les seves condicions de vida: no podem oblidar que estem en una zona C sota el total control militar d'Israel- on els recursos, degut a l'ocupació, han esdevingut molt escassos. Des de l'accés a l'aigua fins a l'educació, que per nosaltres podrien esdevenir les coses més bàsiques, per elles poden ser considerats privilegis.

Carregats d'il·lusió ens dirigim a Jericó on ens enduem la primera decepció: ni Sodoma ni Gomorra. La pujada al Mont de la Temptació ens sembla més aviat una calorosa baixada a l'infern, on ens rep un monestir tant maco com avorrit, on ens hem de tapar enlloc de destapar. I enlloc de luxúria, l'església cristiana ortodoxa, mites sobre Jesús, el dimoni i una muntanya de pa. No hem vist cap pa, però si unes vistes espectaculars d'una de les ciutats més antigues del món, abans coneguda per les seves granges i fruiters, ara destruïts per poder fer créixer la ciutat, degut al poc espai que deixa Israel créixer a les ciutats palestines: només tenen una opció, créixer en vertical. I parlant de pa anem directes a dinar.

De postres ens hem servit un debat sobre si anar o no al Mar Mort, ocupat per Israel i al qual s'ha de pagar per entrar, contribuint així a emplenar les arques de l'Estat d'Israel, com en qualsevol acte quotidià, posar gasolina, comprar menjar, o volar a l'aeroport de Tel Aviv. El debat ha esdevingut molt productiu ja que ens hem enfrontat directament a les contradiccions a les que et pot portar l'ocupació.

Arribant al Mar Mort hem vist un poble palestí abandonat d'on van ser expulsats els seus habitants, ja que és una zona propera a la frontera amb Jordània. Contrastant amb les cases buides, mig enrunades i enterrades per la sorra, hem arribat a un resort que té algunes entrades prohibides a les palestines, a la seva pròpia terra.

El nostre accés al Mar Mort ha sigut per la zona on podien entrar les palestines, en un espai molt menys luxós però tot i això, venint d'on veníem i només a mitja horeta, ens ha sobtat l'abundància d'aigua. Hem tornat a plorar -aquest cop per la sal-, hem surat i hem relliscat; ens hem enfonsat en el fang.

Ara tornem a ser a l'hostal, des d'on escrivim aquesta entrada i recordant aquesta vivencia a l'aigua calenta del Mar Mort. Que en definitiva, no ha sigut una mala experiència, però ens agrada més el Mediterrani. Sempre que no sigui com en un anunci d'Estrella Damm.

Dia 7: Tercer dia a la Vall del Jordà

Ens despertem de la segona nit dormint al ras. Ens llevem quan surt el sol i agafem força amb un bon esmorzar, que avui ens toca treballar dur. El dia s'aixeca sense núvols —de fet encara no n'hem vist cap des de que estem aquí— i sense perdre temps anem al tall. Avui ens toca continuar amb la tasca d'ahir, fan falta molts maons per a reconstruïr l'escola i la resta de cases enderrocades.

Sembla que poc a poc anem agafant bon ritme de treball, i en Rajid i la resta de companys palestins estan molt contents amb la feina feta. Hi ha molt bon ambient treballant, la brigada i la gent local també fem un bon equip, treballem fort i amb un somriure constant.

Hem seguit amb la feina fins que el sol ens ha demanat que ens aturéssim, plens de fang fins a dalt, i estem contentes però cansades. En Borja, un dels nostres companys fotògraf, ens ha demanat fotografiar l'abans i el després de la jornada de treball, de manera que en un full hem plasmat el que hem anat sentit durant el procés. Les fotos han sortit precioses, i la intenció és exposar-les a la tornada, així que haurem de estar totes atentes.

Per treure'ns el fang i la suor de sobre, hem aprofitat la precarietat de la canalització d'aigües, que pateix fuites constants degut a la nul·la inversió i la falta de recursos a la Vall d'en Jordà, i ens hem netejat i refrescat sota les canonades d'aigua.




Amb una mica menys de brutícia, hem gaudit d'un merescut descans sota el sol i les temperatures extremes de la zona mentre fèiem temps per gaudir d'un dinar típic palestí que ells mengen amb les mans. Era una barreja d'arròs, ametlla torrada, julivert, sopa de iogurt, vedella estofada i espècies; i ho hem acompanyat d'una sopa de blat i pa de pita. Deliciós!

Després de fer la digestió, ens han portat amb una pick-up sobreexplotada (18 persones tirant pel curt!!), direcció a un espai natural petit però espectacular prop del poble. De camí ens hem trobat amb ramats de cabres i de camells. Entre la vall d'unes muntanyes desertes, es dibuixava un rierol amb uns pocs gorgs que no feien mes de quatre pams de profunditat. Malgrat tot, el contrast entre aigua i desert era màgic i l'aigua fresca ens ha donat energia de nou.

De tornada ens hem separat per gènere, els nois hem anat a passejar pel poble que ens acull amb un local, hem pogut veure els contrastos dintre el poblat, conèixer la gent aborigen i parlar amb alguns d'ells. És un poble bàsicament ramader, ple de la vida que donen els nens jugant a cada cantonada. Ens han obert la Madrassa (l'escola), construïda a base de l'esforç de la població local, ens han presentat en comunitat, i hem fet un bon passeig observant cada racó amb respecte. Tornant a casa, ens hem creuat un jeep militar, que ens ha recordat que seguim a l'àrea C, sota control de l'exèrcit.D'altra banda, les noies hem pogut gaudir d'unes hores amb una activista i artista de la Vall d'en Jordà, la Samira Kudiri. Original de Deheisha Camp (un dels camps de refugiats que vam visitar), desenvolupa la seva feina amb nens petits, ensenyant-los teatre i alhora tractant temes com el dret a l'educació o la ocupació que pateixen. A més, ha aconseguit conjuntament amb altres persones que, aquí on som ara, s'obri un centre per a dones.

La trobada s'ha desenvolupat en forma de diàleg recíproc: les noies preguntavem tots els dubtes que teníem sobre a la situació de la dona a Palestina i a la vegada ella ens explicava la seva experiència com a activista i artista i com a subjecte oprimit dins la ocupació: entre d'altres, ha relatat dos arrestos en diferents situacions, en quines condicions van succeïr i com es va sentir en cada un. Després d'una llarga conversa i molt agraïdes per tot el que ens ha respòs, ens hem acomiadat amb una fotografia plegades.

Per acabar rodó el dia, i un cop tots sopats, ens n'anirem a dormir al ras de nou, sota el cel estrellat que ens ofereix aquesta bonica Vall, i demà ens aixecarem ben d'hora per seguir amb força i il·lusió amb la tasca dels maons.


Som-hi!

Jona i Laia

Dia 6 - Segon dia a la Vall del Jordà


Després de passar una nit a l'aire lliure, sota un cel ple d'estrelles, ens hem llevat amb la primera llum del sol per continuar la nostra tasca a la Vall del Jordà. Avui, com ahir, hem seguit elaborant els maons que s'utilitzaran per reconstruir l'escola que va ser recentment destruïda per l'exèrcit israelià. Hem concentrat els nostres esforços de manera molt productiva ja que hem aconseguit (en aquests dos dies) prop de 400 maons.

Cap a les 10,30h hem parat la nostra activitat a causa del sol intens característic del desert. Ens haviem mentalitzat per passar un altre migdia calorós quan, de sobte, ens hem trobat amb una fuita d'aigua. En veure que no podiem parar la fuita, hem iniciat una guerra d'aigua amb les persones que ens acullen a la Vall del Jordà. Ens hem refrescat molt entre totes i hem sigut testimonis de com aquesta petita anècdota ha aconseguit il·lusionar i cohesionar el grup amb les persones locals.

Quan hem acabat de netejar tota la destrossa, hem dinat. Avui hem menjat espaguetis amb tomàquet, peix arrebossat i verduretes. Ben tips, hem decidit posar els matalassos a terra al menjador i, amb l'ajuda dle ventilador, hem pogut fer una dolça migdiada de unes dues hores que ens ha permés continuar la feina a la tarda.

Poc temps després de despertar-nos de la migdiada, ha arribat un camió molt gros que hem hagut de carregar amb les totxanes seques de dies anteriors que anaven en destinació Jerico, on es localitza l'escola derruïda. Ens hem organitzat d'una manera molt efectiva, amb música de fons típica del país, i hem fet diverses cadenes per aproximar els maons a l'interior del vehicle. Això ens ha facilitat la feina i alhora l'ha fet més amena.

Al vespre, havent descansat una mica, l'Emma, una noia britànica que col·labora també amb el Jordan Valley Solidarity Movement, ens ha fet una xerrada per informar-nos sobre els diferents tipus de jurisdiccions de l'Estat israelià i com això configura un règim d'apartheid. D'altra banda, ens ha explicat amb detall les armes que utilitza l'exèrcit per reprimir les manifestacions palestines en contra del sionisme i la ocupació israeliana. L'Emma ha distingit entre diferents tipus de gasos lacrimógens, bombes de so, canons d'aigua química i bales recobertes de cautxu. Com a curiositat, ens ha explicat que una bona manera de desprendre's de la pudor insuportable que ocasionen els canons d'aigua química és dutxar-se amb ketchup. No ens ho hauriem imaginat mai!

Un cop acabada la formació, hem anat a girar els maons fet aquest matí per tal que s'assequin i puguin ser utilitzats a l'obra. Per sorpresa, han aparegut en Yasser i l'Anna, que ja es troba millor. Ens hem alegrat molt de veure-la i ens ha portat com a sorpresa la maleta de la Laura, que portava dies extraviada entre aeroports i cases palestines.

Amb la il·lusió de ser-hi totes, hem sopat falafel, menjar típic de Palestina, fet a base de cigrons; pà de pita artesà, patates fregides i verduretes. Igual que ahir, degut a la falta de son, estem exhaustes però molt contestes per la feina feta i per la què ens queda encara per fer.

Seguim!

Júlia i Felipe